1. Un Matí Diferent
Era un matí clar i assolellat al cor del bosc. Els ocells cantaven alegrement i una brisa suau movia les fulles dels arbres. L’Ós Pepet, que normalment es despertava amb un somriure i ganes de començar el dia, es va aixecar amb una sensació estranya. Els seus ulls, tot just oberts, es van fixar en la llum càlida que entrava per la cova, però, avui, no li semblava tan brillant com de costum. Sentia una pesadesa al cor que no sabia com explicar.
Amb les orelles caigudes i les potes arrossegant-se pel terra de la cova, l’Ós Pepet es va asseure davant la seva entrada, observant el bosc tranquil. No tenia ganes de jugar ni de veure els seus amics. Una tristesa inesperada l’envoltava, com si fos una gran manta que no es podia treure de sobre.
—Per què em sento així?— es va preguntar en veu baixa. Mai abans s’havia sentit d’aquesta manera sense cap raó aparent. Normalment, tot el que necessitava era un bon joc amb els seus amics o un passeig pel bosc, però avui, res d’això semblava prou per aixecar-li l’ànim.
Aquell matí no era com els altres, i l’Ós Pepet no sabia què fer.
2. Un Intent d’Ajudar
Després de seure una bona estona sol, l’Ós Pepet va decidir sortir de la cova. No tenia ganes de quedar-se tancat, però tampoc estava segur de voler veure ningú. Va començar a caminar lentament pel bosc, escoltant els sons familiars de les fulles sota les seves potes i el cant dels ocells a les branques.
No va trigar gaire a trobar-se amb la seva amiga, la Sílvia l’Esquirol, que saltava de branca en branca amb l’energia de sempre. Quan el va veure, de seguida es va adonar que alguna cosa no anava bé.
—Pepet!— va cridar ella, fent un salt per posar-se al seu costat. —Què et passa? Tens una cara molt trista avui.
L’Ós Pepet es va limitar a encongir les espatlles.
—No ho sé… —va murmurar. —No tinc ganes de fer res avui.
La Sílvia, preocupada, va córrer a buscar els altres amics. Poc després, va aparèixer en Toni el Gat, que sempre tenia alguna idea divertida al cap, i la Llúcia la Llebre, que arribava saltant amb un somriure.
—Vinga, Pepet! —va dir en Toni amb entusiasme. —Anem a jugar a amagar-nos entre els arbres, t’encantarà!
—Sí, això sempre et fa riure! —va afegir la Llúcia, movent les orelles amb energia.
Tot i els esforços dels seus amics, l’Ós Pepet no podia trobar l’energia ni l’alegria per participar en els seus jocs. Va sacsejar el cap amb tristesa.
—Gràcies, però avui no… —va dir amb veu feble. Se sentia culpable per no voler jugar amb ells, però al mateix temps sabia que alguna cosa més profunda li impedia gaudir del que solia estimar.
Els seus amics es van mirar entre ells, preocupats. Per molt que ho intentessin, cap dels seus jocs preferits semblava fer efecte. La tristesa de l’Ós Pepet es mantenia, i cap activitat aconseguia esborrar aquell pes que li ofegava el cor.
3. Quan les Emocions S’Escapen
A mesura que avançava el dia, l’Ós Pepet se sentia cada vegada més aclaparat. Tot i els esforços dels seus amics per animar-lo, aquella tristesa persistent no s’esvaïa. El seu cor se sentia pesat i la seva ment era un caos de pensaments que no sabia ordenar. Què li passava? Per què no podia ser feliç com sempre?
Finalment, la frustració va començar a créixer dins d’ell. Els seus amics continuaven fent suggeriments, provant de trobar alguna activitat que el fes somriure, però res semblava funcionar. I llavors, sense avís, les emocions que havia estat guardant durant tot el dia van explotar.
Els seus ulls es van omplir de llàgrimes i, abans que ho pogués evitar, va començar a plorar.
—No sé què em passa! —va exclamar amb la veu trencada. —No entenc per què estic trist… ho intento, però no puc sentir-me millor.
Els seus amics es van quedar quiets, sorpresos. Mai abans havien vist l’Ós Pepet plorar així, i el silenci que va seguir va ser pesant. La Sílvia, en Toni i la Llúcia es van apropar a ell amb delicadesa, sense dir res al principi, deixant que les llàgrimes sortissin i que l’Ós Pepet s’alliberés d’aquella càrrega emocional.
—Està bé, Pepet… —va dir la Llúcia amb veu suau, posant-li una mà al braç. —Està bé sentir-se trist de vegades. No passa res.
La Sílvia va assentir, amb els ulls plens de comprensió.
—A vegades ens sentim així sense saber per què —va afegir. —No és dolent. Pots plorar si ho necessites.
L’Ós Pepet va continuar plorant durant una estona, i, a poc a poc, a mesura que les llàgrimes s’aturaven, va començar a sentir-se una mica millor. No perquè la tristesa hagués desaparegut del tot, sinó perquè havia deixat d’intentar amagar-la. Els seus amics eren al seu costat, i no el jutjaven. Simplement estaven allà, oferint-li el seu suport.
4. Paraules de Suport: Compartir la Tristesa
Quan l’Ós Pepet va acabar de plorar, es va asseure amb els seus amics sota un gran arbre, encara amb els ulls humits. Sentia una estranya barreja d’alleujament i confusió. Encara no entenia per què estava trist, però s’adonava que parlar-ne amb els seus amics li havia tret una mica de pes del damunt.
—No entenc per què em sento així —va confessar l’Ós Pepet, mirant al terra. —Normalment, m’agrada jugar i estar amb vosaltres, però avui no puc.
En Toni el Gat, que fins aleshores havia estat en silenci, va parlar amb la seva veu tranquil·la.
—A mi també m’ha passat això alguna vegada, Pepet —va dir en Toni, mirant l’ós amb compassió. —Hi ha dies que em sento trist i no sé per què. A vegades, només cal deixar passar una mica de temps, i tot millora.
La Sílvia l’Esquirol va assentir amb el cap.
—A mi també m’ha passat, Pepet —va dir ella amb un somriure. —Un cop em vaig sentir molt sola, tot i que estava envoltada d’amics. Vaig trigar una mica a adonar-me que el que necessitava era parlar-ne amb algú.
L’Ós Pepet va aixecar els ulls i va mirar als seus amics. No esperava que ells també haguessin passat per moments així. Això el feia sentir menys sol.
—És normal sentir-se trist, Pepet —va dir la Llúcia la Llebre, amb una veu dolça i tranquil·litzadora. —No has de tenir una raó per sentir-te així. El més important és que no estàs sol. Som aquí amb tu.
Aquestes paraules van reconfortar l’Ós Pepet. Per primera vegada aquell dia, va sentir que no estava lluitant contra la tristesa tot sol. Els seus amics no només l’entenien, sinó que també havien viscut situacions semblants. I, tot i que la tristesa no havia marxat del tot, se sentia més lleuger sabent que no havia de carregar-la tot sol.
5. Mirar les Estrelles
Amb les emocions més tranquil·les, els quatre amics es van quedar asseguts sota l’arbre, en silenci, deixant que el vent suau del capvespre els envoltés. El sol ja s’havia post i les primeres estrelles començaven a aparèixer en el cel.
—Sabeu què podríem fer? —va suggerir la Llúcia amb un somriure. —Anem a estirar-nos a la clariana i mirem les estrelles. Sempre m’ajuda quan em sento confosa o trista.
Tots van estar d’acord, i es van dirigir cap a la clariana més propera. Un cop allà, es van estirar sobre l’herba fresca i van mirar cap amunt, on el cel s’omplia de puntets brillants. La quietud del moment els envoltava, i una sensació de pau es va anar instal·lant en els seus cors.
L’Ós Pepet va inspirar profundament, sentint com la tristesa, encara present, ja no era tan aclaparadora. No s’havia esvaït del tot, però ara se sentia capaç de conviure-hi, sabent que tenia els seus amics al seu costat. Aquell moment de calma sota les estrelles el feia sentir connectat amb alguna cosa més gran que les seves emocions.
—Gràcies per estar amb mi avui —va dir Pepet en veu baixa, trencant el silenci. —No sé si la tristesa marxarà demà, però m’he adonat que no importa tant si estic amb vosaltres.
—Sempre estarem aquí, Pepet —va dir la Sílvia, amb un to dolç. —Sigui per jugar o simplement per estar junts en dies com avui.
—Sí, perquè la tristesa és només una part del camí —va afegir en Toni. —I junts, la podem fer més fàcil.
El bosc es va anar omplint del so suau de les fulles movent-se al vent mentre els quatre amics es quedaven mirant el cel. El temps semblava aturar-se, i en aquell moment, la tristesa de l’Ós Pepet semblava gairebé petita comparada amb la immensitat de les estrelles que il·luminaven la nit.
I així, sota el cel estrellat, l’Ós Pepet va començar a comprendre que, amb paciència, temps i el suport dels seus amics, la tristesa, igual que la nit, també passaria.
Final del conte
