1. “Els ocells del bosc”
En un bosc màgic, on els arbres dansaven al ritme del vent i les flors s’obrien amb els primers raigs de sol, vivien ocells de tots els colors imaginables. Hi havia ocells amb plomes daurades que brillaven com el sol, d’altres amb tons de verd intens que semblaven fulles movent-se entre les branques, i alguns, fins i tot, lluïen colors tan vius que semblaven petits arcs de Sant Martí. Cadascun tenia el seu color propi i n’estava orgullós.
Enmig d’aquest arc de colors, hi havia un petit Ocellet. Encara no havia decidit quin color li agradava més. Se sentia especialment atret pel blau, profund com el cel, i pel rosa, suau com els pètals d’una flor. Però cada cop que intentava triar entre aquests dos colors, un dubte li naixia al cor. Potser escollir un color significava renunciar a l’altre, i aquesta idea el feia sentir insegur.
Els altres ocells, amb els seus colors tan segurs i brillants, començaven a preguntar-li:
—Ocellet, quan triaràs el teu color? Seràs blau com el cel o rosa com les flors?
L’Ocellet es mirava les plomes i es preguntava: Per què havia de ser una cosa o l’altra?
2. “El dubte de l’Ocellet”
L’Ocellet va començar a observar els altres ocells mentre volaven, cadascun orgullós dels seus colors, i això li feia créixer les ganes de trobar la seva pròpia identitat. Però no deixava de dubtar: si triava ser blau, hauria de deixar enrere el rosa? I si decidia ser rosa, perdria la possibilitat de sentir-se tan infinit com el cel?
Un matí, mentre l’Ocellet s’acostava a un petit llac del bosc per veure’s reflectit, va veure com s’acostava un ocell de plomes grogues i verdes, que brillaven sota el sol. L’Ocellet, encuriosit, li va preguntar:
—Com ho vas saber que volies ser de dos colors?
L’ocell groc i verd va somriure.
—Oh, no vaig triar només un, perquè tots dos colors em feien sentir feliç. Sóc com sóc perquè així em sento complet.
Aquesta resposta va fer pensar molt a l’Ocellet. Potser, ell tampoc necessitava triar. Però les veus dels altres ocells li ressonaven al cap, insistents:
—No té sentit ser de dos colors! Has de decidir-te!
L’Ocellet es va sentir confós i trist. Mirava les seves plomes sense saber què fer, però, en el fons, alguna cosa li deia que la resposta estava més a prop del que es pensava.
3. “L’acceptació dels colors”
Aquella nit, l’Ocellet es va quedar despert mirant el cel estrellat. Els colors de la nit es barrejaven d’una manera tan harmònica! Hi havia tons de blau fosc, morat i fins i tot reflexos de plata en les estrelles, tots formant un paisatge màgic sense haver de competir entre si. En aquell moment, va sentir dins seu una mena de calma i va entendre una cosa molt important.
L’endemà, va decidir fer el pas. Amb decisió, va aixecar el vol fins al punt més alt del bosc, on tots els ocells el podien veure. Va estendre les ales i va mostrar orgullosament les seves noves plomes, que lluïen una mescla de blau intens i rosa suau. Tots dos colors convivien amb harmonia en el seu plomatge, creant una figura única i bella que reflectia tota la seva essència.
Els altres ocells el miraven amb sorpresa. Alguns xiuxiuejaven:
—Però… pot tenir dos colors?
I un dels ocells grans, que sempre havia dit que calia triar un color, va acabar dient:
—Potser… potser ell té raó. Potser tots podríem ser una mica més lliures per decidir com som.
L’Ocellet va somriure amb orgull i va sentir com el seu cor es feia gran, ple de felicitat. Ara sabia que no necessitava triar. Ser de dos colors era la seva manera de ser, i no havia de justificar-se davant ningú.
4. “Ser qui ets”
Des d’aquell dia, l’Ocellet volava pel bosc amb les seves plomes blaves i roses, orgullós de la seva pròpia identitat. Ja no sentia la necessitat de preguntar-se si havia fet la tria correcta, perquè havia après que no calia triar per sentir-se complet. Tots els ocells del bosc el miraven amb una nova admiració, i fins i tot alguns començaven a barrejar colors en el seu plomatge, inspirats per la valentia de l’Ocellet.
Cada cop que veia la seva imatge reflectida en el llac, l’Ocellet somreia amb felicitat. Les seves plomes de dos colors no només representaven els seus gustos, sinó la lliçó que havia après: la identitat de cadascú és única, feta de petites parts que no sempre encaixen en una sola etiqueta.
I així, l’Ocellet blau i rosa es va convertir en un símbol d’acceptació i valentia per a tots els habitants del bosc. Va aprendre que, tal com els colors del cel i les flors es barregen en la natura sense haver de competir, ell podia ser un reflex de tots dos, sense haver de renunciar a res.
Fi.
