Primera part
En un petit poble amb cases de teulades vermelles i carrers plens de flors, vivia la Clara, una nena de set anys que tenia el cor ple de preguntes. Cada dia, la Clara anava a l’escola amb la seva motxilla blava i el seu estoig preferit, però hi havia una cosa que sempre la feia sentir diferent: no sabia com explicar què sentia.
Quan els altres nens jugaven al pati, la Clara sovint s’asseia sola, mirant com les seves companyes reien i corrien. Li hauria agradat unir-se a ells, però, quan ho intentava, una estranya incomoditat la paralitzava. “Per què és tan difícil parlar amb els altres?”, es preguntava. I quan algú li feia una pregunta, a vegades, les paraules no li sortien com ella volia. “Potser no sóc com ells”, es deia, amb una tristesa que no sabia expressar.
Un dia, després de l’escola, la Clara va decidir caminar pel bosc que hi havia darrere de casa seva. Sempre li havia agradat aquell lloc tranquil, on els ocells cantaven melodies suaus i els arbres semblaven xiuxiuejar secrets. Va caminar fins a trobar un petit llac envoltat d’arbres alts. S’hi va acostar per mirar-se al reflex de l’aigua, però no va veure la seva imatge habitual. En comptes de la seva cara, l’aigua li tornava una llum tènue que la feia sentir estranya.
Al costat del llac, sobre una roca, hi havia un mirall petit, vell i polsegós. La Clara va recollir-lo, plena de curiositat, i va veure que no era un mirall com els altres. No reflectia la seva cara, sinó alguna cosa més profunda. Al principi, només hi veia colors borrosos, però a mesura que es concentrava, va començar a veure formes i figures que es movien dins del mirall com un somni llunyà.
De cop, una imatge clara va aparèixer: era ella, la Clara, asseguda sola al pati de l’escola, mirant els altres nens jugar. Però aquesta vegada, no era només la seva aparença el que veia. Al seu voltant, hi havia com petites bombolles que contenien els seus pensaments: la tristesa de sentir-se sola, la frustració de no poder parlar, la por de ser diferent.
El mirall no reflectia l’exterior, sinó tot allò que la Clara sentia en el fons del seu cor.
Amb els ulls ben oberts, la Clara va sostenir el mirall amb més força. “Què vol dir això?”, va murmurar. “És això el que porto dins?” L’espill li havia ensenyat les seves emocions, les que ni ella mateixa havia sabut veure. I en aquell moment, la Clara va entendre que, si volia canviar com es sentia, primer havia de conèixer-se millor.
Segona part
Des d’aquell dia al bosc, la Clara va decidir portar sempre amb ella aquell espill misteriós. No ho havia explicat a ningú, ni als seus pares ni a la seva mestra, però sabia que d’alguna manera aquell petit objecte l’ajudaria. Cada vegada que se sentia confusa o trista, s’hi mirava, i el mirall li mostrava clarament els seus sentiments.
Una tarda, a classe, la mestra va anunciar que farien una representació de teatre per la festa de l’escola. Els altres nens estaven entusiasmats, però la Clara va sentir una sensació de pes al pit. “Què passa si m’equivoco davant de tothom? O si no sé què dir?” es va preguntar. De seguida, va buscar una excusa per evitar participar, però la seva amiga Emma la va veure i es va apropar.
— Clara, per què no véns a assajar amb nosaltres? Serà divertit! — va dir l’Emma amb un somriure amable.
La Clara va fer un pas enrere. “Què he de dir? Què faran si m’equivoco?”. Sentia les paraules atrapades a la gola, i la por de fer el ridícul l’aclaparava.
Aquella nit, a casa seva, la Clara va seure a la seva habitació amb el mirall a les mans. El va obrir lentament i, com sempre, no va veure el seu reflex. En comptes d’això, va veure l’escena del teatre: els nens assajant, l’Emma rient, i ella mateixa, dreta i en silenci, apartada de tot. Les bombolles que flotaven al voltant de la seva imatge mostraven paraules com “por”, “inseguretat”, i “rebuig”.
— No vull sentir-me així — va murmurar la Clara, amb les mans tremolant.
Però en aquell moment, el mirall va mostrar una altra imatge: la Clara somrient, pujant a l’escenari, envoltada pels seus amics. “Confiança”, “alegria” i “coratge” eren les paraules que emergien d’aquelles bombolles. Era una versió d’ella mateixa que no havia vist mai, però que volia conèixer.
— Puc ser aquesta Clara? — va dir, amb una barreja de dubte i esperança.
Tercera part
L’endemà, la Clara va decidir fer un petit pas. Quan l’Emma li va tornar a preguntar si volia assajar, aquesta vegada va respirar profundament i va dir:
— D’acord, ho intentaré.
El cor li bategava ràpid, però dins seu, una petita part sabia que era el camí correcte. Els primers dies va ser difícil, les paraules encara li costaven de sortir i sovint es posava nerviosa. Però amb el pas del temps, va començar a sentir-se més còmoda, i el somriure de l’Emma li recordava que no estava sola.
Cada nit, la Clara s’asseia amb l’espill abans d’anar a dormir. Ara, en lloc de bombolles plenes de por, veia com els seus pensaments canviaven. Apareixien paraules com “valentia” i “confiança”, petites però cada cop més brillants. L’espill reflectia un canvi que la Clara sentia en el fons del seu cor.
Finalment, va arribar el dia de la funció de teatre. Els pares de la Clara van seure a les primeres files, emocionats. Els llums es van encendre, i l’escenari es va omplir de nens disfressats. La Clara, amb una faldilla blava i una capa de paper platejat, va pujar a l’escenari. Els seus genolls tremolaven, però alguna cosa dins seu va recordar-li les imatges del mirall, les bombolles de confiança.
I aleshores, va parlar. Les paraules van sortir suaus, però segures. Al principi, una tímida rialla va aparèixer a la cara dels altres nens, però ràpidament es va convertir en un somriure ple d’orgull. L’Emma la va mirar des de l’altra banda de l’escenari i li va fer una picada d’ullet. Ho havia aconseguit.
Quan la funció va acabar, la Clara va baixar de l’escenari amb una sensació diferent al cor. No era només alegria, era una pau nova, com si una part d’ella hagués despertat. Aquella nit, quan va obrir l’espill per última vegada, no hi va veure bombolles. Només va veure’s a ella mateixa, somrient.
— Ja no necessito el mirall per veure’m tal com sóc — va dir, tancant-lo suaument.
Des d’aquell dia, la Clara va seguir practicant el que havia après amb l’espill màgic. Es va adonar que el secret per sentir-se bé amb els altres començava per sentir-se bé amb ella mateixa. El mirall, que abans havia estat la seva guia, es va convertir en un record llunyà, però les lliçons que li havia ensenyat van romandre amb ella.
Fi
