1. Un dia màgic al parc
Era un dia assolellat, i el parc infantil estava ple de colors vius. Els nens corrien amunt i avall, gaudint dels jocs, però en un racó del parc, hi havia una joguina que cridava l’atenció. No era com cap altra joguina que els nens haguessin vist abans. Estava dins d’una caixa transparent, brillant suaument amb llums canviants, com si volgués dir: “Obre’m i descobreix el meu secret.”
La Mia va ser la primera a apropar-se. Li encantava anar al parc, però a vegades li resultava difícil jugar com els altres nens, ja que les seves cames no li responien sempre com ella volia. La seva cadira de rodes la feia sentir apartada en moltes ocasions, però avui hi havia alguna cosa diferent. Aquesta joguina misteriosa semblava especial.
A l’altre costat del parc, Pau escoltava els sons de la joguina. No podia veure-hi gaire bé, però el soroll suau que feia l’atragué. Va seguir aquell so fins a arribar a la caixa on la Mia ja estava observant-la amb curiositat.
De sobte, va aparèixer la Sara, sempre inquieta i plena d’energia, corrent cap a la joguina com un raig de llum. “Ei, què és això?”, va preguntar amb els ulls brillants. La Sara sempre estava buscant alguna cosa nova i emocionant per fer, i aquesta joguina semblava exactament el que necessitava per gastar la seva energia inacabable.
Els tres nens es van mirar, intrigats per aquell objecte màgic. Semblava que hi havia alguna cosa molt especial en aquella joguina, però no tenien clar com podien jugar-hi junts. Seria possible? Cadascú necessitava alguna cosa diferent. ¿Podria aquesta joguina satisfer-los a tots tres?
2. La joguina màgica: una sorpresa per a tothom
La Sara, impacient, va agafar la joguina de la caixa sense pensar-s’ho dues vegades. En el mateix moment en què les seves mans la van tocar, la joguina va començar a transformar-se. “És una pilota!” va exclamar emocionada, llançant-la amunt i corrent darrere d’ella amb energia. Semblava que la joguina sabia exactament el que la Sara necessitava: moviment, velocitat i diversió.
El Pau va sentir la pilota rodar a prop seu. Va allargar la mà i, en tocar-la, la joguina va canviar de nou. La seva superfície es va tornar rugosa, amb formes que el Pau podia percebre amb els seus dits. Ara era un trencaclosques tàctil, amb peces que encaixaven perfectament quan ell les movia, guiant-se pel tacte. “Això és increïble”, va dir, sorprès, mentre passava els dits sobre les diferents textures.
La Mia observava tot això amb una barreja de fascinació i una mica de desànim. “I per a mi, què?” va preguntar en veu baixa, sentint que potser la joguina no podria adaptar-se a ella. Però, quan va tocar-la amb delicadesa, la joguina va canviar de nou. Aquesta vegada es va convertir en un ninot articulat, amb peces que es movien fàcilment i que la Mia podia manejar amb les seves mans. “Mireu això!”, va dir amb un somriure gran. La joguina es doblegava i girava tal com ella volia, i era perfecte per a les seves mans hàbils.
Els tres nens es van quedar mirant-se, sorpresos pel que acabava de passar. Cada vegada que un d’ells tocava la joguina, aquesta es transformava per adaptar-se exactament a les seves necessitats. Però, encara hi havia una pregunta a l’aire: com podien jugar junts si la joguina era diferent per a cadascú?
3. Compartir no és fàcil
Tot i l’emoció de descobrir que la joguina podia adaptar-se a cadascun d’ells, aviat va sorgir un problema. Quan la Sara tornava a tocar la joguina, es convertia de nou en una pilota, i ella començava a córrer amb ella pel parc, deixant el Pau i la Mia enrere. “Ei! Jo també vull jugar!”, va cridar en Pau, però no podia seguir el ritme ràpid de la Sara.
Quan la Sara es va aturar, el Pau va apropar-se per tocar la joguina. Va tornar a convertir-se en un trencaclosques tàctil, i ell va començar a manipular les peces amb atenció. Però la Mia observava, impacient, sense poder participar. “Jo no puc jugar així”, va dir amb tristesa.
La tensió creixia. Tots tres volien jugar amb la joguina, però cadascun d’ells la necessitava d’una manera diferent. “No és just”, va protestar la Sara. “Quan la toques tu, es converteix en alguna cosa avorrida per a mi!”
“Però quan tu la tens, jo no puc veure-hi prou bé per jugar”, va respondre el Pau amb frustració. “I jo tampoc no puc córrer com tu”, va afegir la Mia, amb un to més suau però clar.
Van quedar-se en silenci per un moment, mirant-se l’un a l’altre. Els tres volien jugar amb la joguina, però semblava que no podien trobar la manera de fer-ho junts. Estaven atrapats en les seves pròpies necessitats, i ningú sabia com avançar.
4. Un joc per a tothom
Després d’un moment de silenci, la Mia va dir, amb una espurna d’idea als ulls: “I si pensem en un joc on puguem jugar tots junts?” Els altres dos nens la van mirar amb curiositat. “Però, com ho farem?”, va preguntar la Sara, encara una mica frustrada.
La Mia va somriure. “La joguina es transforma, oi? Doncs podem fer que canviï per a cadascú, però que el joc sigui una aventura on tots puguem participar al nostre ritme”. Això va fer reflexionar el Pau. “Potser la joguina pot ser moltes coses alhora… Si la toquem tots junts?”, va proposar.
Van decidir provar-ho. Primer, la Sara va llançar la joguina com una pilota, corrent darrere d’ella amb la seva energia inesgotable. Però aquesta vegada, quan el Pau la va tocar després, la joguina va conservar part de la seva forma de pilota, però també es va transformar en una part tàctil perquè ell pogués seguir jugant amb les seves mans. Al mateix temps, la joguina es va tornar més lleugera i articulada per a la Mia, que la podia moure fàcilment amb les mans, donant vida a un ninot mentre els altres jugaven.
Tots tres van començar a improvisar un joc nou, on cadascun tenia un paper important. La Sara corria i llançava la joguina per atrapar-la, el Pau la manipulava per formar formes i resoldre petits trencaclosques, i la Mia donava vida al ninot, fent-lo part de la història del joc. La joguina es mantenia canviant, però aquesta vegada s’adaptava als tres alhora.
A mesura que el joc avançava, les rialles van començar a omplir l’aire. Ja no hi havia frustració, només diversió compartida. Havien creat un joc únic on tothom podia participar de la seva manera, i la joguina havia estat la clau per unir-los.
5. Amics per sempre
Quan el sol va començar a amagar-se darrere dels arbres, els nens seguien jugant amb la joguina, sense adonar-se que el temps havia passat volant. Havien creat un món en què cadascú tenia un paper únic i on la joguina màgica els permetia gaudir-ne a la seva manera. Però més important que el joc era el que havien après.
“Sabia que aquesta joguina era especial”, va dir la Sara, fent una pausa per recuperar l’alè després de córrer una altra vegada. “Però no sabia que podíem fer un joc tan divertit tots junts.”
“Sí”, va afegir el Pau mentre passava els dits per sobre de les formes tàctils que havia creat. “Abans pensava que no podríem jugar junts, però ara veig que la joguina es pot transformar per a tothom.”
La Mia va somriure, sentint una calor agradable al cor. “El millor de tot és que no importa com som. Podem ser diferents, però això fa que el joc sigui encara més divertit.”
Els tres nens es van adonar que aquell dia no només havien trobat una joguina màgica, sinó també una nova amistat. Havia estat gràcies a la joguina que havien pogut jugar junts, però era la seva voluntat de compartir i adaptar-se als altres el que realment havia fet possible aquell joc. Havien descobert que les seves diferències no eren un obstacle, sinó una oportunitat per crear alguna cosa única.
Abans de marxar, van decidir deixar la joguina a la caixa de nou, esperant que altres nens poguessin descobrir la seva màgia. “Potser demà hi haurà més amics amb qui jugar”, va dir la Sara, fent un últim cop d’ull a la joguina.
Amb un somriure, van acomiadar-se del parc, sabent que a partir d’aquell dia, sempre serien amics i que, gràcies a la joguina, havien après una lliçó que mai oblidarien: la diversitat els havia unit, i junts podien crear els jocs més especials de tots.
FI