1. “Un Rei sense Corona”
En Pol era conegut a l’escola per la seva actitud decidida i, sovint, dominant. Sempre caminava amb el cap ben alt, com si fos el rei de la classe, i els altres nens solien seguir-li la corrent. Ell, satisfet de la seva posició, gaudia d’organitzar jocs, decidir qui hi jugava, i sobretot, establir les normes. Els altres nens, encara que a vegades se sentien incòmodes, no li deien res; la seva veu potent i la mirada segura semblaven tenir-los a tots captivats.
Però darrere d’aquella seguretat, en Pol no es preguntava gaire com es devien sentir els altres. La seva mare sovint li recordava: “Pol, recorda que tothom té la seva llum especial.” Però ell mai no acabava d’entendre què volia dir, i només somreia, pensant que ell ja en tenia prou amb la seva pròpia llum.
2. “El Nou de la Classe”
Un matí, la mestra va anunciar una sorpresa. “Avui tenim un company nou! Aneu a buscar les vostres cadires, que us el presentaré,” va dir amb un somriure.
En Pol i la resta van veure un nen tímid entrar a l’aula, amb els ulls baixos i el cabell una mica despentinat. La mestra va explicar que es deia Èric, i en Pol no va trigar a fer cara de poc entusiasme. “Sembla tan callat…” va murmurar-li a un amic. I des d’aquell moment, en Pol ja havia decidit: en Èric seria el nou “objectiu” de les seves bromes.
Quan en Èric es va asseure, en Pol va rodolar els ulls i va començar a fer burles amb els amics: es reien del seu silenci, de la manera com mirava el terra i de les sabates una mica desgastades que portava. L’Èric intentava ignorar-los, però la tristesa es feia evident als seus ulls.
3. “Un Joc que fa Mal”
Amb el temps, les burles d’en Pol i els seus amics cap a l’Èric es van tornar habituals. Cada dia trobaven una excusa nova per riure-se’n: o bé perquè l’Èric era callat, o perquè era una mica més lent en els jocs de la classe. En Pol, convençut que només feia una broma innocent, no s’adonava de la tristesa que acumulava l’Èric.
Un dia, a l’hora del pati, en Pol va fer un comentari especialment cruel davant de tots. “Potser l’Èric no sap jugar a fet i amagar perquè ningú no el busca!” va dir rient, i els altres nens el van seguir. L’Èric va abaixar el cap, visiblement ferit, i amb un fil de veu va murmurar que havia de marxar un moment.
Mentre l’Èric s’allunyava, en Pol el va mirar amb un somriure de triomf. Però aquell somriure va començar a desaparèixer. A poc a poc, es va adonar de l’estranya sensació que se li formava al pit. Mai abans no s’havia plantejat si realment feia mal a algú amb les seves bromes, i ara el silenci de l’Èric li feia sentir una lleugera incomoditat que no sabia explicar.
4. “La Llum Amagada”
Aquella tarda, la mestra va assignar parelles per a un projecte d’art i va posar en Pol amb… l’Èric. En Pol va estar a punt de protestar, però la mestra va dir-li amb fermesa que era una oportunitat per conèixer millor el nou company.
Durant l’activitat, en Pol va observar que l’Èric treballava amb una concentració i una delicadesa que el van deixar sorprès. Amb moviments suaus, dibuixava una escena plena de colors vius i detalls precisos. “Com ho fas, això?” va preguntar-li en Pol, amb una barreja de curiositat i sorpresa.
L’Èric el va mirar amb timidesa, però amb un petit somriure als ulls. “A casa dibuixo molt. M’agrada imaginar mons on tothom és amic.” Les paraules senzilles de l’Èric van impactar en Pol. Per primera vegada, va veure l’Èric d’una altra manera: ja no com un nen callat, sinó com algú amb una llum especial, com deia la seva mare. Aquell sentiment estrany d’incomoditat va tornar, però aquest cop era més fort; es va adonar que potser, sense voler-ho, havia apagat una mica aquella llum amb les seves burles.
5. “Un Nou Començament”
L’endemà, en Pol es va aixecar amb una decisió ferma. Aquella sensació de culpa, que la nit anterior no el deixava dormir, li pesava massa. Quan va arribar a l’escola, va veure l’Èric assegut sol en un racó del pati, mirant els seus dibuixos.
En Pol es va acostar amb el cor bategant fort. “Èric,” va dir amb veu baixa, “ho sento molt pel que he fet.” Va ser difícil dir aquelles paraules, però quan va veure que l’Èric li somreia tímidament, va sentir que es treia un gran pes de sobre. “Vols que juguem junts avui?” va afegir, mirant-lo amb sinceritat.
L’Èric va assentir amb un somriure, i tots dos van anar cap als altres nens. En Pol, aquesta vegada, es va assegurar que ningú quedés fora del joc, i va proposar que fessin un equip. Va ser el primer dia en què, en comptes de fer de “rei de la classe,” es va sentir com un amic, i per a ell va ser una sensació molt millor.
Des d’aquell moment, en Pol va aprendre a valorar les qualitats úniques de cadascun dels seus companys. I, quan tornava a casa, recordava les paraules de la seva mare sobre “la llum especial” de cada persona, que finalment havia entès.
FI
