1. Un Monstre que Ningú Pot Veure
La Martina tenia només sis anys, però últimament sentia que arrossegava un gran pes invisible a cada pas que feia. Quan es despertava al matí, aquell pes ja estava amb ella, com un monstre silenciós que només ella podia sentir. Ningú més semblava adonar-se’n. A casa, tot semblava normal: el seu germà petit jugava, el pare feia el cafè, i la mare li preparava la motxilla per anar a l’escola. Però, dins del cap de la Martina, tot era confús. Estava preocupada per coses que no haurien de ser importants: què passaria si perdia la carpeta a classe? I si no trobava el llibre de lectura? Què passaria si s’equivocava jugant a hoquei aquesta tarda?
El monstre es feia més gran amb cada pensament. Com podia explicar el que li passava? No volia semblar estranya, però sentia que el cor li bategava massa ràpid i l’estómac se li feia un nus. Tot i que ningú podia veure el monstre, ella sabia que era real. I allò la feia sentir molt sola.
2. Dies de Pluja a l’Escola
A l’escola, el monstre invisible seguia a la Martina fins i tot entre els pupitres i els passadissos. Cada cop que la mestra explicava alguna cosa nova, el monstre s’apropava més. La Martina volia aixecar la mà per fer una pregunta, però el monstre la feia dubtar. “I si em poso vermella? I si tots se’n riuen de mi?”, pensava mentre es mirava les mans, sentint com el cor se li accelerava.
A l’hora del pati, mentre els altres nens corrien sota la pluja, rient i jugant, la Martina es va asseure sola a la vora del pati, amb el cap cot. Intentava gaudir del so de la pluja, però les preocupacions no la deixaven. Els seus amics l’invitaven a jugar, però el monstre li deia que no hi anés, que potser s’equivocaria corrent o cauria.
Aquella tarda, durant l’entrenament d’hoquei, la Martina es va quedar quieta al costat del camp. Els altres jugadors practicaven xuts, però ella no es movia. Sentia que tothom la mirava, que esperaven que cometés un error. La pilota rodava cap a ella, però el monstre va ser més ràpid: “I si fallo?”. Així que no va fer res. Es va quedar congelada, deixant que la pilota passés de llarg, sentint-se cada vegada més petita.
3. Converses sense Paraules
Quan va arribar a casa després d’un altre dia difícil, la Martina es va enfonsar al sofà amb els ulls plens de llàgrimes. Sabia que alguna cosa no anava bé, però no sabia com explicar-ho. Els seus pares la van notar trista i van intentar animar-la.
—Com ha anat l’escola, Martina? —li va preguntar la seva mare, somrient-li.
La Martina va encollir les espatlles. No volia mentir, però tampoc podia explicar-li que un “monstre invisible” l’estava fent sentir tan malament. Com podria entendre-ho? Era massa estrany.
—Bé… —va dir en veu baixa, sense mirar-la als ulls.
Durant el sopar, el pare la va veure callada, jugant amb el menjar sense gaire interès. Va fer broma sobre l’hoquei i li va preguntar si havia marcat algun gol. Però la Martina va abaixar el cap, sentint-se encara més petita.
—No he pogut… —va murmurar. Volia dir-los com de difícil li era tot últimament, però les paraules es quedaven enganxades dins d’ella, com si el monstre les estigués bloquejant.
Els seus pares, tot i preocupats, van pensar que només estava passant per una fase. Creien que amb el temps tot milloraria. “Potser està cansada”, es deien l’un a l’altre, sense saber com de profund era el malestar de la seva filla.
La Martina volia cridar, volia dir que se sentia perduda, però no sabia com començar. Així que va seguir en silenci, amb el monstre invisible assegut al seu costat, cada vegada més gran.
4. L’Acceptació del Monstre
Un dia, després d’una setmana especialment difícil, la Martina va esclatar en llàgrimes quan va arribar a casa. Havia fallat un altre xut durant l’entrenament d’hoquei, i a l’escola havia rebutjat anar a jugar amb els seus amics al pati. Tot se li acumulava com una muntanya impossible de pujar, i el monstre invisible semblava més gran que mai.
La seva mare la va trobar asseguda a l’habitació, amb el cap amagat entre les mans. Aquesta vegada, va saber que alguna cosa anava malament, de veritat.
—Martina, què et passa? —li va preguntar, seient al seu costat amb dolcesa.
La Martina, sense aixecar el cap, va murmurar entre sanglots:
—És… és com si… tingués un monstre dins meu… No sé què em passa… No puc parar de pensar en coses dolentes… i em fa mal la panxa tot el dia…
La seva mare la va mirar amb tendresa, però amb preocupació als ulls.
—Un monstre? —va dir suaument, sorprenent-se pel que deia la seva filla.
La Martina va fer que sí amb el cap, lluitant amb les llàgrimes. Per primera vegada, va explicar com el monstre l’assetjava durant tot el dia: a l’escola, a hoquei, fins i tot mentre intentava dormir. Finalment, va admetre que no podia seguir així.
—No sé com fer-lo fora —va dir, amb la veu trencada.
La seva mare la va abraçar amb força.
—Està bé, Martina. Entenc que és difícil. Però saps què? No estàs sola. Trobarem una manera d’ajudar-te amb aquest monstre. No has de lluitar tota sola.
Aquella abraçada i aquelles paraules van ser el primer pas. La Martina, per fi, va sentir que no estava sola amb el seu problema. Va ser el moment en què va acceptar que no podia continuar amagant el que sentia i que necessitava ajuda.
5. Eines per Fer el Monstre Petit
Amb l’ajuda dels seus pares, la Martina va començar a veure una psicòloga que l’ajudaria a entendre millor el seu “monstre invisible”. Al principi, la Martina estava nerviosa, no sabia què esperar. Però la psicòloga era molt amable i va començar a ensenyar-li petites tècniques per a calmar-se quan el monstre es feia gran.
—Quan et sentis així, com si tot fos massa, vull que respiris profundament —li va explicar la psicòloga amb una veu tranquil·la—. Imagina que estàs inflant un globus a poc a poc, i després, deixes anar l’aire de forma suau. Això ajuda a calmar el teu cos i a fer que el monstre es faci més petit.
La Martina ho va provar a la consulta i, per sorpresa seva, després de tres o quatre respiracions, va començar a sentir-se una mica millor. El monstre encara era allà, però semblava menys amenaçador.
A poc a poc, la Martina va aprendre més estratègies per controlar el que sentia. Va començar a reconèixer quan el monstre s’apropava, quan els pensaments negatius començaven a ocupar la seva ment. Llavors feia una pausa, respirava profundament o s’imaginava en un lloc segur i tranquil, on el monstre no tenia cap poder sobre ella.
També va començar a parlar més amb els seus pares. Quan es sentia preocupada o nerviosa, en lloc de guardar-ho tot dins, com abans, ho explicava. I parlar-ho feia que el monstre no es fes tan gran. Cada vegada que utilitzava una d’aquestes eines, el monstre es feia una mica més petit. Encara no havia desaparegut, però la Martina començava a sentir que tenia el control.
6. Un Camí Ple d’Esperança
Els dies van passar, i la Martina va començar a notar petits canvis. Ja no sentia el monstre tan sovint, i quan apareixia, sabia com fer-lo més petit. No era fàcil, i hi havia dies en què el monstre intentava fer-se gran de nou, però la Martina ja no se sentia sola en la lluita. Sabia que comptava amb el suport dels seus pares i les eines que havia après amb la psicòloga.
Un dissabte, durant l’entrenament d’hoquei, la Martina va veure la pilota rodar cap a ella. Durant un instant, va sentir el monstre apropar-se, com sempre ho feia, fent-li creure que no ho podria fer. Però aquesta vegada, va respirar profundament, tal com havia practicat, i va mirar fixament la pilota. Amb un moviment ràpid i decidit, va donar-li un cop amb el seu estic i la pilota va volar cap a la porteria.
Els seus companys van esclatar en aplaudiments, i la Martina va sentir una sensació d’alegria i llibertat que feia molt temps que no sentia. El monstre encara hi era, petit, en un racó de la seva ment, però no la controlava. Ella sabia que, amb temps, podria mantenir-lo sota control.
Quan va tornar a casa aquella nit, la seva mare la va abraçar, orgullosa.
—Estic tan contenta per tu, Martina. Has fet una feina fantàstica —va dir-li amb un somriure.
—Gràcies, mama. Encara tinc el monstre, però… crec que puc fer-lo petit cada vegada que ho necessiti.
—Sí, amor. I sempre estarem aquí per ajudar-te.
La Martina va somriure. Sabia que el camí no seria fàcil, però ara tenia esperança. Sabia que, a poc a poc, podria conviure amb el seu monstre invisible sense deixar que prengués el control.
FI
