Era un vespre serè de tardor quan el Nico, l’Armando i la Serra van arribar a la fira més estranya que mai havien vist. Al final del poble, darrere de muntanyes cobertes de boira, havia aparegut, com per art de màgia, aquell lloc misteriós ple de llums de colors, músiques encantades i criatures meravelloses que semblaven sorgides de contes de fades.
Cada cent anys, deien els més vells, aquella fira apareixia per un sol dia i un sol dia només. Cap dels tres amics havia cregut mai en aquelles llegendes… fins ara. La fira, amb els seus carrusels que giraven en l’aire i els espectacles màgics, era real.
Entre totes les atraccions que oferien meravelles inigualables, només una despertava la curiositat de tothom: el laberint.
—Diuen que ningú mai ha pogut sortir d’aquí —va dir l’Armando amb la seva veu calmada, tot observant l’entrada, un gran arc de pedra amb lletres esculpides que anunciaven: El Laberint de les Proves.
—Perfecte! Aleshores serem els primers —va exclamar el Nico, amb els ulls plens d’emoció. Era intrèpid, mai refusava un repte, i la idea de superar una prova que ningú havia superat abans el motivava més que res.
—No hauríem de ser imprudents —va murmurar la Serra, desconfiada, amb un nus a l’estómac. Sempre havia estat més intuïtiva i prudent que els altres dos, sentint una atracció estranya però perillosa cap al laberint.
Tot i les seves diferències, els tres amics van decidir entrar. Potser era la màgia de la nit, o potser el desig de demostrar-se a si mateixos que junts podien fer qualsevol cosa. Fos el que fos, la decisió estava presa, i abans que poguessin repensar-s’ho, ja estaven creuant l’arc de pedra.
El primer que van notar dins el laberint va ser el silenci absolut, només trencat per les seves respiracions. Els passadissos, estrets i alts, estaven fets de pedra negra que semblava absorbir qualsevol llum. No hi havia cap indicació de quin camí seguir, només bifurcacions que semblaven multiplicar-se a mesura que avançaven.
—Tinc una intuïció… crec que hauríem d’anar per aquí —va dir la Serra, assenyalant un dels camins a l’esquerra.
—Bah! Això és qüestió de lògica! —va respondre el Nico, decidit—. Hem de seguir recte, sempre recte fins al final.
—Cal pensar-s’ho bé —va intervenir l’Armando—. Si ens precipitem, podríem caure en una trampa.
La seva veu va ressonar al passadís buit. Però el Nico ja havia començat a caminar per un dels passadissos, impacient i convençut de tenir raó.
La Serra i l’Armando es van mirar, dubtant, però finalment van seguir-lo.
Després d’una estona caminant, el passadís que havien triat es va convertir en un carreró sense sortida. Abans que poguessin girar cua, el terra va començar a tremolar. De sobte, les parets van començar a acostar-se lentament, fent soroll de pedra contra pedra.
—Corre! —va cridar el Nico, corrent cap a l’única direcció possible: enrere. Però no hi havia prou temps per escapar fàcilment.
L’Armando, amb calma, va observar una petita esquerda en una de les parets i, amb rapidesa, va assenyalar:
—Per aquí! Si ens hi fiquem, podrem evitar que les parets ens esclafin!
Els tres van córrer cap a l’esquerda just a temps. Les parets es van tancar amb un soroll estrepitós, deixant-los atrapats en un petit espai, però vius. Quan les parets es van separar novament, van tornar a respirar amb alleujament.
—Ho veieu? Hauríem de pensar abans d’actuar —va dir l’Armando, sense afany de retreure, però amb una certa satisfacció.
—Només ha estat una trampa… podíem haver-ho solucionat igualment —va respondre el Nico, massa orgullós per reconèixer el seu error.
La Serra, per la seva part, es va quedar en silenci, intentant esbrinar quin podria ser el següent pas. Havia començat a notar que el laberint no només els posava proves físiques. D’alguna manera, semblava reaccionar a les seves accions, com si sabés les seves debilitats.
Mentre avançaven, cadascú intentava prendre la iniciativa, però sense escoltar-se realment. El laberint els oferia més bifurcacions, més girs i més falses sortides, i cada vegada que escollien un camí erroni, una trampa més perillosa els amenaçava. Però no era només el laberint el que els amenaçava: era la seva incapacitat de col·laborar.
Tot i que no ho admetrien, cadascú començava a sentir el pes de la situació. Si volien sobreviure i trobar la sortida, haurien de deixar de banda les seves diferències i treballar plegats… però encara no estaven preparats per fer-ho.
Els passadissos del laberint semblaven estendre’s infinitament davant d’ells. Cada vegada que giraven un revolt, s’enfrontaven a noves bifurcacions i falses sortides. Però el que més preocupava no eren només les trampes: era el silenci cada cop més opressiu entre els tres amics. Havien passat de fer suggeriments a ignorar-se mútuament.
—Hem d’anar a la dreta aquesta vegada —va insistir el Nico, caminant amb la seva habitual impulsivitat.
—Ni parlar-ne! Això ja no és qüestió d’instint. Hem de reflexionar —va replicar l’Armando, mantenint la seva calma habitual, però amb un punt de fatiga en la veu.
—Hem de moure’ns, no podem quedar-nos aquí eternament discutint! —va exclamar la Serra, que no solia ser tan directa, però la tensió del moment la feia reaccionar.
Es van adonar que no tenien altra opció que seguir caminant, malgrat el malestar entre ells. Així, es van endinsar en un nou passadís, aquest més estret i més fosc que els anteriors. Les parets semblaven créixer a mesura que avançaven, fins que gairebé havien d’anar d’esquena contra la pedra per poder moure’s.
De sobte, una trampa es va activar: el terra sota els seus peus va començar a trontollar i es va desfer en sorra. Els tres van caure dins una fossa profunda plena d’aigua freda. Van lluitar per sortir-ne, agafant-se desesperadament a les vores lliscants. El laberint no només els estava provant físicament, sinó també mentalment. Les seves forces començaven a esgotar-se, i amb elles, la seva paciència.
—Ja n’hi ha prou! —va exclamar el Nico, donant un cop a l’aigua amb frustració—. Això no té cap sentit! Si haguéssim seguit el meu pla, no estaríem aquí!
—El teu pla? —va respondre l’Armando, ara visiblement irritat—. Hem seguit els teus impulsos més del que hauria estat raonable! Potser si ens escoltéssim mútuament per una vegada…
—Prou! —la Serra, amb la seva veu trencada per la fredor i el cansament, els va mirar fixament—. No aconseguirem res discutint. O trobem la manera de sortir d’aquí junts, o aquest laberint ens destruirà.
Els seus ulls es van trobar enmig del silenci que va seguir les seves paraules. Sabien que tenia raó. Havia estat evident des del principi, però l’orgull de cadascun havia estat massa gran. Però ara, amb la seva energia al límit, començaven a adonar-se que continuar amb aquell camí els portaria al fracàs.
Després d’uns minuts de silenci, l’Armando va parlar, aquesta vegada amb una veu més suau:
—D’acord, comencem per trobar una sortida d’aquesta fossa. Si col·laborem, potser…
El Nico va assentir, finalment deixant de banda la seva arrogància. Va ajudar l’Armando a buscar una manera d’escalar les parets relliscoses. Mentrestant, la Serra va tancar els ulls per un moment, concentrant-se en la sensació del laberint, intentant notar qualsevol corrent d’aire o canvi subtil al seu voltant. En aquell moment, va recordar alguna cosa que havia notat abans: una petita esquerda amagada a la paret de la fossa.
—Aquí! —va dir, assenyalant l’esquerda—. És prou ample per passar-hi si ens organitzem.
El Nico, amb la seva força, va ser el primer a ajudar la Serra a enfilar-se. Amb esforç i col·laboració, van aconseguir pujar un a un, fins que tots tres van quedar fora de la fossa.
Una vegada recuperats, van seguir caminant, però aquesta vegada amb una nova dinàmica. Tot i que encara tenien les seves diferències, ja no actuaven per separat. Cada trampa que el laberint els llançava —corrents de foc, boires enverinades, trampes de ferro— era superada amb combinacions de les seves forces. El Nico utilitzava la seva rapidesa i energia per a les accions físiques, l’Armando analitzava cada trampa amb una lògica calmada, i la Serra, amb la seva intuïció aguda, sentia els canvis subtils en el laberint.
Però la prova més gran encara estava per arribar.
Van entrar a una sala ampla, il·luminada per una llum suau que provenia d’una font d’aigua al centre. La sala estava envoltada de miralls, i a cadascun d’ells es reflectia una versió distorsionada d’ells mateixos.
—Què és això? —va murmurar el Nico, mirant-se en un dels miralls on es veia com un gegant agressiu.
L’Armando es va mirar en un altre, on semblava envellit i fràgil, gairebé derrotat.
La Serra va observar el seu reflex en un tercer mirall, però el seu rostre estava esborrat, com si no pogués veure’s clarament. Va sentir una por sobtada, com si estigués perdent el control de si mateixa.
—Aquest lloc no només posa a prova el nostre cos —va dir l’Armando, amb el cor encongit—. Està jugant amb les nostres ments.
El laberint els obligava a enfrontar-se a les seves pors més profundes, les seves febleses internes. El Nico es va adonar que la seva impulsivitat no era valentia, sinó un escut per amagar la seva por al fracàs. L’Armando, per la seva banda, va comprendre que la seva prudència excessiva sovint l’havia fet dubtar massa, fent-lo sentir impotent. I la Serra, davant el mirall buit, va reconèixer que la seva desconfiança cap als altres l’havia deixat aïllada, incapaç de veure qui era realment.
—No podem seguir lluitant contra nosaltres mateixos —va dir el Nico, finalment sincer—. Si volem sortir d’aquest laberint, hem d’ajudar-nos a veure’ns de manera clara, sense aquests miralls.
Amb aquesta nova comprensió, es van allunyar dels reflexos enganyosos. Per primera vegada, no intentaven guiar-se només per les seves pròpies percepcions individuals, sinó que es recolzaven en el que cadascun d’ells podia oferir als altres. Amb aquesta unitat renovada, van travessar la sala de miralls sense deixar-se intimidar per les imatges que intentaven enganyar-los.
Quan van arribar a l’altra banda, el camí davant seu es va aclarir. El laberint estava perdent el seu poder sobre ells.
Però sabien que la prova final encara estava per arribar.
El laberint, que fins ara semblava una xarxa interminable de trampes, començava a mostrar senyals de canvi. Els passadissos s’havien tornat més espaiosos, les ombres menys amenaçadores. Semblava com si la força del lloc estigués disminuint a mesura que els tres amics aprenien a treballar junts.
—Crec que estem prop de la sortida —va dir l’Armando, observant com el terra deixava enrere les esquerdes i es feia més llis.
—No ens confiem massa —va afegir la Serra, que notava un calfred en l’aire, com si una última trampa estigués esperant.
El Nico, per una vegada, va assentir sense fer cap comentari sarcàstic. Sentia que alguna cosa important estava a punt de passar. A la llunyania, una porta massissa de pedra els esperava, coberta d’inscripcions antigues que no podien comprendre.
Es van apropar amb cautela, esperant que aquella fos la sortida definitiva del laberint. Quan van arribar a tocar la porta, una veu profunda i llunyana va ressonar al seu voltant.
—Només aquells que són veritablement units podran sortir d’aquí.— La veu no provenia d’enlloc en particular, sinó de les parets, de l’aire, potser del laberint mateix.
De sobte, la porta es va dividir en tres camins separats, cadascun conduint a una habitació diferent.
—Ara què? —va preguntar el Nico, observant els tres camins. El seu instint era córrer pel del mig, però s’ho va pensar dos cops.
—Crec que aquesta és la prova final —va murmurar l’Armando—. El laberint vol separar-nos. Si cadascú va pel seu camí, potser no ens retrobarem mai.
—Llavors, hem de quedar-nos junts —va afirmar la Serra amb convicció—. És això el que hem après, no? Treballar plegats. Si ens dividim, fallarem.
Però no va ser tan fàcil com semblava. Cada camí semblava cridar-los individualment, com si s’adaptés a les seves debilitats i temptacions.
El Nico sentia una forta atracció pel camí central, que semblava prometre acció i repte immediat. El seu orgull encara volia demostrar que podia sortir victoriós pel seu propi compte.
L’Armando, prudent, es veia atret pel camí de l’esquerra, on tot semblava ordenat, tranquil i lògic, sense sorpreses. Però sabia que, si cedia a aquella temptació de la seguretat, també abandonaria els seus amics.
I la Serra mirava el camí de la dreta, un sender embolcallat en la boira, misteriós i profund. La seva intuïció li deia que hi havia alguna cosa allà que necessitava entendre, però també sabia que endinsar-s’hi sola seria perillós.
—Només junts podrem passar això —va repetir l’Armando, trencant el silenci i recordant-los la lliçó que havien après al llarg de la travessia. Aquesta vegada, va parlar amb fermesa, sense dubtar—. El laberint està jugant amb nosaltres. Ens vol separar, perquè sap que sols som vulnerables.
El Nico va tancar els ulls un moment, deixant anar la seva impulsivitat habitual. Sabia que, per molt valent que fos, no tenia la força necessària per sortir d’allà sense els altres.
—Tens raó —va admetre el Nico finalment—. Ho hem de fer junts.
La Serra, amb un somriure lleu però sincer, va donar un pas enrere i va deixar de fixar-se en el camí misteriós. La temptació de desviar-se era forta, però la unitat que havien construït era encara més poderosa.
—Anem junts —va concloure, i tots tres van caminar cap al centre de la sala, on els tres camins s’unien en un sol punt, davant la porta final.
A mesura que avançaven plegats, la boira que cobria els camins es va dissipar. La porta massissa de pedra, que semblava impenetrable, es va obrir lentament amb un so profund i antic. El laberint, que durant tot el trajecte havia intentat dividir-los, finalment els estava concedint la sortida.
Quan van travessar el portal, es van trobar en un camp obert, ple de llum i vida, ben allunyat de les ombres opressives del laberint. Els tres amics es van mirar amb un sentiment de triomf, però també amb una nova comprensió. Havien entrat en aquell lloc màgic com a individus amb les seves pròpies inseguretats i orgull, però n’havien sortit com un equip, més forts per haver treballat plegats.
El Nico va respirar profundament, deixant enrere tota la impaciència que havia sentit dins del laberint.
—Suposo que teníeu raó… —va dir amb un mig somriure—. No ho hauria pogut fer sol.
L’Armando va somriure també, tot i que la seva calma habitual seguia present.
—Cap de nosaltres ho hauria aconseguit sol.
I la Serra, mirant l’horitzó, va sentir una tranquil·litat nova, sabent que havia après a confiar tant en els altres com en si mateixa.
—El més important és que ho vam fer junts —va dir amb serenitat—. Ara som més forts.
El camí davant seu estava obert, sense més trampes, i sabien que, units, podrien enfrontar qualsevol cosa que el futur els reservés.
Fi del conte.
Missatge final:
Els tres amics han superat no només les trampes del laberint, sinó també les seves pròpies debilitats internes, comprenent que la veritable força prové de la unitat i la col·laboració. El laberint, com a metàfora de les dificultats de la vida, ens ensenya que, quan ens unim per enfrontar l’adversitat, som capaços de trobar la sortida, per difícil que sembli.
