1. La Castanyada Arriba
És una fresca tarda de tardor, i al poble de muntanya, tothom es prepara per celebrar la castanyada. Les fulles seques de colors vermells, taronges i grocs cobreixen els camins, i l’olor de les castanyes torrades comença a omplir l’aire. Els nens i nenes, amb les galtes enrojolades pel fred, s’acosten a la plaça on, cada any, l’Àvia Roser encén el foc per explicar històries.
La Laia, una nena de set anys amb ulls curiosos i un mocador blau al coll, s’asseu entre els altres nens, observant amb atenció a la castanyera. L’Àvia Roser, amb el seu cabell blanc i ulls plens d’espurnes de saviesa, comença a explicar com el bosc i les plantes tenen secrets amagats que només alguns poden entendre. Però la Laia, tot i escoltar, se sent escèptica: “Com pot saber tot això? Només és una àvia!”, es diu en silenci.
2. Curiositat i Desconfiança
Després de la història, mentre els altres nens marxen, la Laia es queda una estona més a la plaça, observant com l’Àvia Roser apaga les últimes brases. La seva curiositat és tan gran com la seva desconfiança. “Com pot una àvia saber tant sobre el bosc?”, pensa. Així que, plena d’intriga, decideix espiar la castanyera l’endemà per descobrir si els seus contes són certs o només fa veure que sap tantes coses.
L’endemà, la Laia la segueix en silenci pels camins cap al bosc, amagant-se entre els arbres. Però, tot d’una, mentre observa la castanyera amb atenció, la Laia rellisca i fa un soroll que fa que l’Àvia Roser es giri i la descobreixi. “Què fas aquí, petita?”, li pregunta amb un somriure.
La Laia, sorpresa però decidida, li respon amb sinceritat: “Vull saber si tot el que expliques és veritat.”
L’Àvia Roser, en comptes d’enfadar-se, riu amb una veu suau i acollidora i, amb un gest de la mà, convida la Laia a seguir-la cap a una part més profunda del bosc, on li promet mostrar-li alguns dels secrets que amaga la natura.
3. Endinsant-se en el Misteri del Bosc
La Laia segueix l’Àvia Roser per un caminet estret envoltat d’arbres immensos i fulles que cruixen sota els seus peus. Cada pas que fan endinsant-se en el bosc, el silenci es fa més intens i màgic. Els raigs de sol s’escolen entre les branques, creant un joc de llums daurades que sembla ballar al seu voltant. La Laia, emocionada, sent com la curiositat creix dins seu, però també comença a notar una mica de respecte cap a aquell lloc tan profund i tranquil.
Quan arriben a un clar del bosc, l’Àvia Roser s’atura i encén un petit foc amb les branques seques que ha recollit. “Aquest és el meu lloc preferit del bosc”, diu amb un somriure. La Laia s’asseu al seu costat, notant el caliu del foc i escoltant el lleu murmuri del vent que acaricia les fulles.
“Veus aquests arbres, Laia?”, diu la castanyera, assenyalant els arbres més vells que envolten el clar. “Són com els avis i les àvies del bosc. Han vist més estacions, més tempestes i més canvis del que podem imaginar. És gràcies a ells que coneixem la natura i els seus secrets.”
La Laia observa els arbres amb una nova mirada. Mai els havia vist així, com si fossin grans guardians que guarden saviesa i records. Comença a entendre que potser la castanyera sap molt no només pel que ha viscut, sinó pel que ha après observant i respectant aquell lloc.
4. Un Foc i Molts Secrets
A la vora del foc, l’Àvia Roser comença a explicar-li a la Laia una història diferent de les que conta a la plaça del poble. Li parla dels arbres més antics del bosc, aquells que només es poden veure quan es camina prou lluny i amb el cor obert. “Aquests arbres”, diu la castanyera, “tenen arrels que s’abracen les unes a les altres, compartint aigua i nutrients. Quan un arbre vell cau, altres creixen més forts gràcies a ell.”
La Laia, amb els ulls ben oberts, sent que la història té un significat més profund. L’Àvia Roser somriu, conscient de l’impacte de les seves paraules. “Les persones som com aquests arbres, Laia. Els avis i les àvies compartim els nostres records i el que sabem perquè els altres també puguin créixer. Així com el bosc és més fort per cada arbre vell, la gent també ho és quan escolta i aprèn dels qui han viscut més.”
La Laia, que al principi dubtava de la castanyera, sent ara una barreja de respecte i gratitud. Ja no veu l’Àvia Roser com una àvia qualsevol, sinó com una guardiana de secrets antics, una persona que guarda i comparteix saviesa per ajudar als altres.
“Promet que algun dia explicaràs a altres el que t’he contat avui,” li diu l’Àvia Roser, amb una espurna d’esperança als ulls.
La Laia, emocionada, assenteix amb el cap, adonant-se que ha après una lliçó valuosa que no oblidarà mai.
FI.
