Un món fet de pantalles
Nico era un nen com qualsevol altre, amb curiositat i energia, però tenia una passió especial que ocupava gairebé tot el seu temps: les pantalles. Les tauletes, el mòbil, i fins i tot el televisor eren les seves finestres al món, o això pensava ell. En aquestes pantalles trobava jocs, dibuixos animats i aventures amb colors i sons tan brillants que li semblava que el transportaven a llocs màgics.
Cada dia, després d’escola, se submergia en aquell món brillant i no s’adonava del que passava al seu voltant. La seva mare li deia que era hora de jugar fora, d’explorar el jardí o fer una passejada, però Nico només volia quedar-se amb la seva tauleta i descobrir què hi havia a la pantalla següent. Si alguna cosa el molestava o el feia sentir trist, allà tenia un vídeo per animar-lo o un joc que el feia oblidar-ho tot. Per a ell, no hi havia res més emocionant que les llums i sons que aquell petit aparell li oferia.
Però, tot i la diversió que trobava en aquell món digital, alguna cosa important li estava passant desapercebuda. La seva habitació, plena de joguines, restava gairebé intacta. Els seus amics del barri jugaven a la plaça, i ell mai hi anava perquè sempre tenia el cap en una altra cosa. El que no sabia Nico és que aquella nit de Halloween seria molt diferent, i que l’esperava una sorpresa que canviaria la seva manera de veure el món per sempre.
Una nit per descobrir
Aquella nit, el poble de Nico es va transformar. Les cases lluïen carabasses amb cares sinistres, llums taronges i negres penjaven dels arbres, i els carrers estaven plens de disfresses d’esquelets, bruixes i monstres. Tothom estava emocionat per la gran festa de Halloween, i es podien escoltar els riures i les corredisses dels nens mentre anaven d’una casa a l’altra buscant caramels.
Nico, però, estava immers en la seva tauleta. Assegut al sofà, jugava a un joc de monstres virtuals que apareixien en una ciutat digital, caçant-los sense parar amb el dit mentre l’espectacle real de Halloween es desenvolupava fora de la finestra. La seva mare va entrar a la sala amb un somriure i, posant-li una mà a l’espatlla, li va dir amb entusiasme:
—Nico, vine! És Halloween! Tots els teus amics són fora, disfressats i buscant caramels!
Nico va fer un sospir, mirant la pantalla. En aquell moment no veia cap raó per sortir. Per a ell, aquells monstres i disfresses ja els tenia al joc, en una versió brillant i perfecta.
Però, finalment, la mare el va convèncer. El va disfressar de mag, amb una capa fosca i un barret de punta. Tot i no estar gaire emocionat, Nico va sortir al carrer amb la tauleta encara a la mà. Mentre caminava, sense deixar de mirar-la, es va entrebancar amb una pedra i va estar a punt de caure. Alguna cosa estranya semblava envoltar l’ambient aquella nit: els carrers semblaven una mica més foscos, i les ombres es movien amb un ritme inquietant, gairebé com si les bruixes, fantasmes i monstres fossin reals.
Però en Nico no s’adonava de res. Al seu voltant, el poble bullia de màgia, però ell continuava amb el cap dins de la pantalla… fins que va aparèixer la misteriosa bruixa.
L’encanteri inesperat
Mentre en Nico caminava amb la vista clavada a la seva tauleta, va sentir una veu baixa i ronca que li feia pessigolles a les orelles. Es va aturar en sec, i finalment va aixecar el cap. Davant seu, una figura misteriosa amb una llarga capa negra i un barret punxegut el mirava amb un somriure sinistre. Era una bruixa, però no com les dels seus jocs; aquesta semblava completament real, amb el nas punxegut i una mirada tan profunda que semblava veure-li els secrets més amagats.
—Bona nit, petit —va dir la bruixa, amb una veu que semblava surar en l’aire com una melodia hipnòtica—. Veig que portes una pantalla màgica a les mans. Però… estàs segur que és l’única màgia que necessites?
Nico, sorprès, va fer un pas enrere, sense respondre. Mai havia vist una disfressa tan detallada! Però abans que pogués dir res, la bruixa va alçar una mà amb una unglot llarg i prim, apuntant directament a la seva tauleta.
—Pantalles, pantalletes, jocs de color i so, feu que el Nico oblidi que tot això és millor fora! —va recitar, amb una veu encantada que li feia tremolar els ossos.
De sobte, la pantalla de la tauleta d’en Nico es va enfosquir. Va provar de prémer botons, però res no funcionava. Va intentar encendre el mòbil… però tampoc. Totes les pantalles havien deixat de funcionar, com si haguessin estat encantades. Va mirar la bruixa, alarmat, però ella només li va somriure misteriosament i va desaparèixer entre les ombres, deixant un rastre de rialles apagades.
En Nico, desorientat i sense el seu món digital, va començar a sentir-se sol i desconcertat enmig de la nit de Halloween. No tenia la seva pantalla per distreure’s ni per refugiar-se, i per primer cop es va adonar de com era d’estranyament real i misteriós el que l’envoltava. Ara, envoltat de nens disfressats i amb monstres i ombres per tot arreu, hauria de fer front a Halloween d’una manera molt diferent de com havia imaginat.
Desafiant el món real
Sense la seva tauleta, en Nico se sentia perdut. Els carrers estaven plens d’ombres que semblaven moure’s a cada cantonada, i els nens disfressats corrien entre riures i crits que ell trobava, d’alguna manera, aterridors i fascinants alhora. Es va acostar a una gran carbassa que brillava amb una flama tènue i va posar-hi la mà a sobre, notant com de freda i rugosa era la seva pell. Per primera vegada, la nit tenia una màgia diferent, gairebé tangible.
De sobte, va aparèixer un nen disfressat d’esquelet, amb una gran rialla i un repte.
—Si vols que les teves pantalles tornin a funcionar —va dir l’esquelet amb veu teatral—, hauràs de passar unes proves. La primera és trobar la carabassa més gran del poble… sense ajuda de cap pantalla!
Nico va sentir un calfred, però va decidir provar-ho. Amb nervis però també una espurna de curiositat, va començar a buscar la carbassa. Pel camí, va haver d’interaccionar amb altres nens, preguntar i observar el que l’envoltava d’una manera nova. Quan per fi va trobar la carbassa gegant a la plaça, va sentir una petita onada de satisfacció; havia estat divertit, més del que havia esperat.
Llavors, va aparèixer una nena disfressada de fantasma amb un altre repte:
—Ara hauràs d’escoltar molt bé —li va dir el fantasma, amb una veu misteriosa—. En aquest carrer, hi ha un soroll que només alguns poden sentir. A veure si el pots trobar!
En Nico va tancar els ulls i va parar atenció. Va sentir les fulles cruixint, el vent xiulant i, finalment, una petita rialla amagada darrere d’un arbre. En adonar-se’n, es va sentir estranyament emocionat. Mai havia escoltat amb tanta atenció, i era com si el món tingués secrets per a ell, secrets que només podia descobrir si posava tots els seus sentits en el que l’envoltava.
A mesura que superava cada prova, Nico s’obria més al món real, descobrint com de divertit i emocionant podia ser. Sense adonar-se’n, estava gaudint com mai d’aquella nit màgica, i havia oblidat completament les pantalles.
Més enllà de la pantalla
Després d’haver superat les proves de la nit, en Nico se sentia més viu que mai. Havia experimentat el món real com no ho havia fet mai abans: havia tocat, escoltat i observat tot allò que el rodejava. I encara n’hi quedava una sorpresa final.
Al final del carrer, va veure un nen que semblava de la seva edat, disfressat de vampir, amb una capa fosca que es movia al vent i uns ulls brillants que semblaven plens de secrets. El nen el va mirar, i sense dir res, va llençar-li un somriure còmplice. En Nico, que abans hauria ignorat qualsevol nen en favor de les pantalles, va sentir una curiosa empenta i va decidir acostar-s’hi.
—Hola! Sóc en Nico! —va dir amb una petita espurna d’emoció.
El nen vampir li va retornar la salutació, i de seguida van començar a parlar i a riure junts, compartint les seves aventures de la nit i explicant-se històries de por que inventaven sobre la marxa. A mesura que parlaven, en Nico sentia una connexió autèntica, una emoció diferent que no havia sentit mai amb els jocs virtuals.
—Saps? —li va dir el nen vampir— Aquesta nit és molt millor amb amics de veritat. Les pantalles són divertides, però no poden donar-te això.
En Nico va assentir, adonant-se del que el seu nou amic volia dir. Passar temps amb algú de debò era més emocionant que qualsevol joc, i la nit s’havia tornat màgica no per les pantalles, sinó pels moments compartits i les rialles reals.
Una lliçó màgica
Quan el cel començava a il·luminar-se amb les primeres llums de l’alba, en Nico va sentir una estranya escalfor al seu voltant, com si una mena de màgia l’hagués embolcallat durant tota la nit. La bruixa misteriosa que li havia llançat l’encanteri va aparèixer una altra vegada, emergint d’entre les ombres amb aquell mateix somriure enigmàtic.
—Bona feina, Nico —va dir la bruixa amb un to més suau aquesta vegada—. Has descobert que hi ha tot un món més enllà de les pantalles. Ara tens el poder d’escollir.
Amb un moviment de la mà, la bruixa va trencar l’encanteri, i les pantalles de Nico van començar a funcionar novament. Però, sorprenentment, ell ja no sentia la necessitat de mirar-les de seguida. Va guardar el mòbil a la butxaca i, en canvi, va dirigir una mirada plena d’agraïment al seu nou amic vampir i a la bruixa.
—Gràcies per aquesta nit —va dir en Nico amb un somriure sincer—. He après que hi ha moltes coses que em perdia, i vull seguir explorant-les.
La bruixa va fer un últim somriure de complicitat abans de desaparèixer, i en Nico va tornar a casa amb el cor ple d’aventures, rialles i nous records. Ara sabia que les pantalles eren divertides, però el món real tenia un encant que cap joc podia igualar.
Des d’aquell dia, Nico va trobar un equilibri. Encara gaudia dels jocs i dels vídeos, però ara també reservava temps per sortir, explorar, i passar estones amb els amics. La nit de Halloween li havia ensenyat que el món real estava ple de màgia… una màgia que només es podia descobrir si deixava de mirar la pantalla.
FI
