1. “Un bosc de misteris”
Era un dia assolellat a les afores del poble on vivia Samira. Tenia set anys i una curiositat que semblava no tenir límits. Aquell matí, amb els cabells arrissats dansant al vent, va convèncer la seva millor amiga Aina, una nena de la mateixa edat amb un somriure sempre present, perquè l’acompanyés al bosc.
“Com és que tothom pensa coses tan diferents sobre el que està bé i el que està malament?”, va preguntar Samira mentre jugaven al costat del riu que travessava el bosc. Havia escoltat els grans discutir sobre què era just i què no, i això l’havia deixat plena de dubtes.
Aina va aixecar les espatlles, sempre tan tranquil·la. “No ho sé. Suposo que tothom pensa de manera diferent.”
“Però això no té sentit!”, va exclamar Samira. “Si alguna cosa és correcta, hauria de ser correcta per a tothom, no?”
Va ser en aquell moment, mentre travessaven un clar del bosc, que alguna cosa estranya va cridar l’atenció de Samira. A la llunyania, entre els arbres gegantins, un gran arbre semblava brillar amb una llum suau i misteriosa. Les seves fulles canviaven de color, passant del verd al blau, al taronja i al lila, com si estiguessin vius d’una manera que Samira mai havia vist.
“Has vist això?”, va preguntar a Aina, assenyalant cap a l’arbre lluminós. Aina va fer que sí amb el cap, amb els ulls ben oberts de sorpresa.
Així, sense pensar-s’ho gaire, les dues nenes van córrer cap a l’arbre misteriós, sense saber que estaven a punt de descobrir el misteri més gran que mai haurien imaginat.
2. “L’arbre de les fulles canviants”
Quan Samira i Aina van arribar a l’arbre, es van quedar bocabadades. Era molt més gran del que semblava de lluny, amb un tronc massiu i unes arrels que semblaven submergir-se profundament en la terra, com si hagués estat allà des de sempre. Però el que realment captivava les nenes eren les seves fulles, que continuaven canviant de color davant dels seus ulls.
“Per què fa això?”, va preguntar Aina, amb els ulls plens de meravella.
Samira es va acostar més, tocant una de les fulles amb la mà. En aquell moment, les fulles es van tornar d’un color daurat brillant i una sensació estranya va recórrer el seu cos. De sobte, li va venir al cap una imatge clara: una vegada, havia robat una galeta de la cuina de casa sense que la seva mare ho sabés. En aquell moment, havia pensat que no era gran cosa, però ara, sota l’influència de l’arbre, va sentir una punxada de culpa. Les fulles semblaven dir-li que estava malament prendre coses sense permís.
“Veig… alguna cosa”, va murmurar Samira, confosa. “És com si l’arbre m’estigués dient què és correcte.”
Aina, intrigada, també va tocar una fulla. En el mateix instant, les fulles es van tornar d’un color blau profund, i Aina va veure una escena completament diferent: va recordar quan havia dit una mentida petita a la seva àvia per no fer-la sentir malament. En aquell moment, les fulles li van donar una sensació de calidesa, com si li diguessin que havia estat bé protegir els sentiments d’algú que estimava.
Les dues nenes es van mirar, sorpreses. “Però… tu has vist el mateix que jo?”, va preguntar Samira.
“No… he vist una cosa diferent”, va respondre Aina, encara processant el que havia experimentat. “I les fulles em diuen que estava bé.”
Això va desconcertar Samira. Com podia ser que el mateix arbre els mostrés dues coses tan diferents? Una de les veritats era clara per a ella: alguna cosa estranya estava passant, i no marxarien d’allà fins a descobrir-ho.
. “El misteri de les veritats diferents”
Samira no podia deixar de donar voltes a allò que acabaven de viure. Com podia ser que un mateix arbre mostrés veritats tan diferents? Les fulles canviants, tan brillants i misterioses, semblaven tenir respostes amagades que ni ella ni Aina podien entendre del tot.
“Creus que l’arbre està malament?”, va preguntar Aina, mirant amb desconfiança les fulles que ara tornaven a ser verdes.
“No ho sé”, va contestar Samira, amb el front arrufat. “Però ha de tenir algun sentit. Les veritats no poden ser tan diferents per a cadascú, oi?”
Les dues nenes van decidir tornar al poble per preguntar als altres què sabien sobre l’arbre. Van començar parlant amb en Martí, el forner, un home gran amb la barba blanca que sempre els somreia. Quan li van explicar l’experiència amb l’arbre, ell va assentir lentament.
“Ah, l’arbre de les veritats perdudes”, va dir amb un to misteriós. “Diuen que aquell arbre et mostra la veritat que necessites veure… però no sempre és la mateixa per a tothom.”
“Com pot ser això?”, va insistir Samira. “Les veritats no haurien de ser les mateixes per a tots?”
Martí es va arronsar d’espatlles. “Potser cadascú veu només una part de la veritat, però no tota.”
Aquest pensament va deixar Samira encara més confosa. Però abans de poder demanar més explicacions, en Martí va afegir: “Si realment voleu entendre el misteri de l’arbre, heu de tornar-hi quan la lluna sigui plena. Només llavors, diuen, es revelarà la seva veritat completa.”
Aquella mateixa nit, amb la lluna brillant al cel, Samira i Aina van decidir tornar al bosc. Caminaven en silenci, amb el cor accelerat, sabent que estaven a punt de descobrir alguna cosa gran. Quan van arribar a l’arbre, la seva llum semblava més intensa que mai, i les fulles brillaven amb tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Samira va agafar aire profundament. “Estic preparada”, va murmurar, sabent que el misteri de les veritats diferents estava a punt de resoldre’s.
4. “El descobriment”
Davant l’arbre brillant sota la llum de la lluna plena, Samira i Aina es van preparar per descobrir la veritat completa. Amb una barreja de nervis i excitació, van allargar les mans cap a les fulles, esperant que aquesta vegada el misteri es revelés per fi.
Quan les seves mans van tocar les fulles, alguna cosa màgica va succeir. Les fulles van començar a brillar amb una llum càlida i, en un instant, les dues nenes van veure visions molt diferents, però connectades.
Samira va veure una discussió que havia sentit entre els seus pares. La seva mare estava convençuda que compartir sempre era el correcte, mentre que el seu pare defensava que hi havia moments en què havies de ser egoista per protegir el que era teu. Abans, això havia confós molt Samira. Però ara, a través de les fulles de l’arbre, va entendre que tots dos tenien una part de raó. Compartir era important, però també ho era saber quan protegir-se. Les dues veritats no eren oposades, sinó complementàries.
Mentrestant, Aina va veure una situació similar amb els seus amics de l’escola. Un dia, havia vist dos companys discutir sobre si era just repartir les llaminadures a parts iguals, fins i tot si un havia portat més. Com amb Samira, l’arbre li va mostrar que no hi havia una única resposta correcta: a vegades ser just significava repartir igual, però altres vegades significava reconèixer l’esforç d’algú. Els dos punts de vista tenien la seva pròpia veritat.
De sobte, les visions de les dues nenes es van barrejar. Samira i Aina es van veure a elles mateixes discutint sobre un joc al pati de l’escola. Cadascuna creia tenir raó sobre les normes, però ara, veient-ho des de la perspectiva de l’arbre, van comprendre que cap d’elles estava totalment equivocada. Els dos punts de vista es complementaven, com peces d’un trencaclosques.
Quan les visions es van esvair, les dues nenes es van mirar, amb els ulls plens de comprensió.
“He entès una cosa”, va dir Samira amb un somriure. “Les veritats no sempre són contràries. De vegades, només són maneres diferents de veure la mateixa cosa.”
Aina va assentir. “Potser el que importa no és qui té raó, sinó com podem combinar les nostres veritats per entendre’ns millor.”
L’arbre, amb les fulles encara brillants, semblava confirmar aquest descobriment. Samira i Aina havien après que les diferències no eren obstacles, sinó oportunitats per créixer i entendre el món de manera més completa.
5. “Un món més comprensiu”
Amb el descobriment recent encara fresc a les seves ments, Samira i Aina van decidir tornar al poble. Caminaven pel bosc, amb la lluna plena il·luminant el camí, però ara tot els semblava diferent. Era com si haguessin descobert un secret profund que les feia veure el món amb ulls nous.
Quan van arribar al poble, van anar a casa d’en Martí, el forner. Volien compartir amb ell el que havien après de l’arbre. En Martí, que les esperava amb un somriure savi, les va escoltar amb atenció mentre li explicaven com havien entès que les veritats de cadascú eren com peces d’un trencaclosques.
“Heu fet un gran descobriment”, va dir en Martí, amb un bri d’orgull a la seva veu. “L’arbre de les veritats perdudes us ha ensenyat que, malgrat les nostres diferències, podem trobar punts en comú si aprenem a escoltar i entendre les altres perspectives.”
Samira i Aina van somriure, sabent que aquella lliçó no era només per a elles, sinó per a tothom al poble. Van començar a explicar als seus amics i familiars el que havien après. Els grans, al principi, eren escèptics, però a poc a poc, la idea que les veritats no sempre eren oposades, sinó que es podien complementar, va començar a arrelar.
Les discussions es van tornar més tranquil·les, la gent va començar a escoltar-se amb més paciència, i el poble va descobrir que, si cooperaven i combinaven les seves diferents perspectives, podien conviure molt millor.
Samira, satisfeta amb el que havia après, es va adonar que el món no era tan senzill com havia pensat. Però això no li feia por; al contrari, ara sabia que la diversitat de pensaments i perspectives era una cosa preciosa.
Mentre les fulles de l’arbre màgic continuaven canviant de colors al bosc, Samira es va prometre que sempre buscaria la veritat, no només la seva, sinó la que compartia amb els altres.
Fi
