1. La Nura i el Bosc dels Pensaments
La Nura era una nena de set anys amb ulls grans i brillants, plens de curiositat, però amagats sota un vel de timidesa. Vivía en un poble petit a la vora del mar, on la brisa portava olor de sal i els carrers estaven plens de nens jugant i rient. Però la Nura no es trobava gaire sovint entre ells. En lloc d’això, preferia amagar-se en un petit bosc al final del poble, on els arbres xiuxiuejaven secrets i el vent jugava entre les fulles. Era el seu refugi, un lloc on podia pensar sense sentir la pressió de parlar o encaixar amb els altres.
Quan caminava pel bosc, sentia una calma especial, com si els arbres entenguessin el que no podia expressar. Allà, no havia de preocupar-se per dir les paraules correctes o saber com unir-se als jocs dels altres nens. Però a vegades, mentre observava les ombres dansar entre les branques, també sentia una lleugera tristesa. Sabia que el bosc no podia ser el seu únic lloc al món.
La Nura volia tenir amics, però la por a no ser acceptada sempre era més forta. Pensava sovint en els nens que jugaven al parc, les seves rialles es barrejaven amb el vent que arribava fins al bosc. “Si tingués el coratge…”, es repetia a si mateixa. Però el seu cor bategava massa ràpid només d’imaginar-ho, i tornava a enfonsar-se en el seu món de fulles i silenci.
2. El Parc dels Somriures Llunyans
Des del seu amagatall en el bosc, la Nura podia veure el parc que quedava al costat. Era un lloc ple de colors, amb gronxadors que grinyolaven suaument, una pista per córrer i, sobretot, nens jugant. Els somriures dels altres nens li semblaven llunyans, com si pertanyessin a un món al qual no tenia accés.
Cada tarda, la Nura observava com un grup de nens corria amunt i avall, jugant a amagar-se o inventant jocs nous. Sempre hi havia rialles, crits d’alegria, i a vegades, discussions que es resolien ràpidament amb un somriure o un nou joc. La Nura els mirava des de lluny, sentint una barreja estranya d’enveja i admiració. Ella volia ser allà, enmig del grup, però alguna cosa la frenava.
—M’agradaria ser valenta com ells…— murmurava per a si mateixa, mentre acaronava una fulla verda entre els dits.
Però cada cop que es plantejava apropar-se, el cor li bategava tan fort que li semblava que tothom el sentiria. “I si em miren de manera estranya?”, pensava. “I si em diuen que no puc jugar amb ells?”. La por de ser rebutjada era massa gran. Així que, cada dia, acabava quedant-se en el seu racó del bosc, mirant com el sol s’anava amagant mentre les rialles del parc s’allunyaven amb el vent.
La Nura sabia que no podia quedar-se sola per sempre, però encara no havia trobat la manera de donar el pas. Des de la distància, els somriures dels altres nens brillaven, però ella seguia sentint-se com una espectadora del seu propi desig.
3. Un Problema en Joc
Un dia, mentre la Nura observava els nens jugant al parc, va passar una cosa diferent. Estaven jugant a un nou joc que semblava molt emocionant: s’estaven organitzant per construir una cabana amb pals i pedres que trobaven pels voltants. Eren cinc nens, i tots estaven emocionats amb el projecte, però a mesura que avançaven, començaven a sorgir problemes.
—Aquest pal no s’aguanta!— va exclamar en Max, un dels nens més alts, amb les mans plenes de terra.
—Ens cal una pedra més gran, però no sé on trobar-ne!— va afegir la Lua, la nena amb el cabell arrissat que sempre liderava els jocs.
Es van aturar tots, mirant-se, sense saber com continuar. La cabana s’anava desmuntant cada cop que intentaven posar l’últim pal, i semblava que la seva diversió estava a punt de convertir-se en frustració.
Des del bosc, la Nura observava atentament. Havia vist moltes vegades com es muntaven petites cabanes en el seu bosc secret, i sabia exactament què fer per fer que la seva estructura fos estable. El cor li va començar a bategar fort, aquesta vegada no per por, sinó per la idea que potser, només potser, ella podia ajudar-los.
—Potser…— va murmurar-se a si mateixa, mentre s’aixecava lentament de la seva posició d’observadora.
Va fer un pas endavant, però els nervis la van fer parar de cop. “I si es riuen de mi? O si no volen la meva ajuda?”. Però, al mateix temps, alguna cosa dins d’ella sabia que era l’oportunitat perfecta. Els nens necessitaven ajuda, i ella sabia com fer-ho. Va respirar profundament i, sense pensar-s’ho massa més, va caminar cap al parc.
4. Un Petit Pas Endavant
Amb el cor bategant fort dins el pit, la Nura va sortir del bosc i va caminar a poc a poc cap al parc. Les seves cames tremolaven lleugerament, però la determinació que sentia era més forta que la por. Quan va arribar a prop dels altres nens, es va aturar un moment, incapaç de parlar. Els nens seguien discutint sobre la millor manera de fer la cabana, sense adonar-se de la seva presència.
—Necessitem alguna cosa més…— va murmurar en Max, frustrat, mirant els pals caiguts davant seu.
La Nura va agafar aire i, amb una veu molt suau, va dir:
—Si feu servir dos pals més curts per fer una base, segurament s’aguantarà millor.
Tots els nens es van girar sobtadament cap a ella. La Nura va sentir que el cor li pujava fins a la gola. Havia parlat massa baix? Els havia molestat? Però llavors la Lua, amb un somriure als llavis, va fer un pas endavant.
—Això té sentit!— va exclamar la Lua, recollint dos pals curts del terra. —Per què no ho provem?
Els altres nens van començar a moure’s ràpidament, seguint el consell de la Nura. Van col·locar els pals curts en la base, i després, amb cura, van començar a aixecar la resta de la cabana. A mesura que treballaven, la Nura observava amb sorpresa com tot es mantenia ferm.
—Ho hem aconseguit!— va cridar en Max, amb els braços enlaire, i tots els nens van començar a celebrar la seva petita victòria.
Llavors, la Lua es va girar cap a la Nura i li va dir:
—Gràcies per ajudar-nos! Vols venir a jugar amb nosaltres?
La Nura va dubtar un moment, però la calidesa del somriure de la Lua li va fer sentir-se segura. Finalment, va somriure tímidament i va assentir amb el cap. Els altres nens la van acollir ràpidament, i la Nura va sentir, per primera vegada, que formava part d’alguna cosa.
5. El Sol Després del Vent
Amb el sol que començava a baixar lentament a l’horitzó, la Nura jugava amb els altres nens com si sempre hagués estat part del grup. Al principi, encara se sentia una mica tímida, però aviat les rialles i la diversió la van fer oblidar la seva por. Els altres nens no només l’havien acceptada, sinó que la tractaven com una més, demanant-li idees i incloent-la en tots els jocs.
La Lua, sempre amb la seva energia contagiosa, va fer un salt al gronxador i va començar a riure mentre cridava:
—Nura! Ara és el teu torn d’inventar un joc! Què vols que fem?
La Nura es va quedar una mica parada. Ella? Inventar un joc per a tots? Va sentir un petit pessigolleig de nervis, però quan va veure les cares expectants dels seus nous amics, el coratge va emergir, com el sol que brillava a través dels núvols després d’un dia de vent.
—Podríem… podríem jugar a fer de exploradors al bosc!— va dir, pensant en el seu estimat refugi secret.
Els nens van fer un crit d’entusiasme. El bosc, que abans només havia estat el seu lloc solitari, ara es convertiria en un espai de joc compartit. Tots es van endinsar amb ella entre els arbres, convertint-se en petits exploradors, descobrint nous racons i inventant aventures a cada pas.
Per primer cop, la Nura no se sentia sola ni amagada. El bosc, que abans havia estat el seu refugi personal, ara es va omplir de rialles i de companyia. El vent, que sempre li semblava fred i solitari, ara bufava suau i càlid, acompanyant-los en les seves aventures.
6. Una Nova Llum en el Camí
El sol ja gairebé s’havia amagat darrere les muntanyes, i el bosc s’anava enfosquint mentre les ombres es feien llargues. Tot i així, la Nura ja no tenia la sensació de solitud que l’havia acompanyat durant tant de temps. Ara, mentre caminava de tornada cap al parc amb els seus nous amics, sentia que una llum diferent brillava dins seu.
El camí que abans havia recorregut sola era ara ple de veus i rialles. Quan van arribar al parc, es van aturar, exhaustos però contents. Els nens s’acomiadaven, prometent trobar-se de nou l’endemà per jugar més aventures.
La Nura va veure com tots marxaven, però aquesta vegada no va sentir la punxada de tristesa que solia aparèixer quan veia els altres anar-se’n. Sabia que ara formava part del seu món, i que sempre que volgués, tindria amics amb qui compartir somriures i jocs.
Mentre el sol es ponia, un raig de llum va travessar els núvols, il·luminant el parc durant uns segons. La Nura va somriure, sentint com aquella llum reflectia el que havia après aquell dia. Potser, pensava, socialitzar no era tan terrorífic com sempre havia cregut. Tot el que necessitava era donar un petit pas endavant, i després, els camins es feien més clars.
Amb el cor lleuger i els pensaments plens de noves aventures, la Nura va tornar cap a casa, sabent que demà seria un nou dia, ple de rialles i amistat.
Fi
