1. El Drac i el Bosc dels Enigmes
Hi havia una vegada, en un bosc màgic ple de misteris, un drac jove i molt curiós. Aquest drac no tenia nom, però tothom el coneixia pel seu insaciable desig de saber-ho tot. Cada matí, quan els primers raigs de sol brillaven sobre les fulles dels arbres, el drac sortia a explorar. Però no buscava tresors ni aventures com els altres dracs. No, ell volia respostes.
El bosc on vivia era un lloc especial. Els camins es bifurcaven sense fi, i cada vegada que el drac recorria un nou sender, apareixien més i més rutes desconegudes. Això l’intrigava. Per què hi havia tants camins? Què hi havia al final de cadascun? Cada pregunta que es feia portava a una altra, i això començava a frustrar-lo.
“Per què no puc saber-ho tot?” es preguntava sovint. “He explorat tant i encara em falten tantes respostes!”
Els arbres del bosc semblaven riure’s silenciosament d’ell. Les seves fulles, que xiuxiuejaven amb el vent, semblaven formular encara més preguntes, fent el drac encara més confús. A mesura que passaven els dies, la seva curiositat es convertia en impaciència. Volia respostes, i les volia totes.
Però cada vegada que trobava una resposta, s’adonava que aquella resposta portava a noves preguntes. I així, sense voler-ho, el drac es va trobar més perdut en el seu camí del que havia estat mai.
2. El Consell del Mussol Savi
Després de molts dies recorrent el bosc, el drac va decidir que necessitava ajuda. Tot i ser tan curiós i valent, començava a sentir-se aclaparat. Així que, un dia, va recordar que hi havia algú que potser li podria donar respostes: el savi mussol que vivia a dalt de l’Arbre del Coneixement.
Aquest arbre era immens, amb branques que semblaven tocar el cel. Es deia que les seves fulles tenien forma de pàgines de llibre, i que cada cop que queien, un secret es desvetllava en algun racó del món. El drac havia sentit parlar d’aquest arbre moltes vegades, però mai havia estat prou desesperat per visitar-lo fins ara.
Va emprendre el camí cap a l’arbre, travessant rius, pujols i senders. Quan va arribar-hi, el mussol savi estava assegut tranquil·lament en una branca alta, observant tot el bosc amb els seus grans ulls grocs. Semblava que ho sabia tot, o almenys, això era el que el drac pensava.
“Mussol savi,” va dir el drac, aixecant el cap, “he recorregut tots els camins d’aquest bosc, però com més respostes trobo, més preguntes em venen al cap. Com puc saber-ho tot? És possible arribar al final del coneixement?”
El mussol va baixar la mirada cap al drac i va somriure amb serenitat.
“El coneixement,” va dir amb veu tranquil·la, “és com aquest bosc. Com més camins recorres, més en trobes. Cada resposta és un nou inici, una porta oberta a noves preguntes.”
El drac el va mirar, sorprès. “Llavors, mai podré saber-ho tot?”
“No,” va respondre el mussol amb amabilitat, “però això no és dolent. El veritable valor no està en saber-ho tot, sinó en gaudir del camí. Les preguntes són com les estrelles: sempre n’hi haurà més al cel, però això no vol dir que no puguis gaudir mirant-les una per una.”
El drac va quedar pensatiu. No esperava aquella resposta, però hi havia alguna cosa en les paraules del mussol que li semblava certa, encara que no ho entengués del tot en aquell moment.
3. Amics i Camins: El Conill i l’Esquirol
Després de la conversa amb el mussol, el drac va deixar l’Arbre del Coneixement amb el cor una mica més lleuger, però encara amb algunes preguntes. Tot i que el mussol li havia donat un consell savi, el drac encara no estava del tot convençut que mai no pogués saber-ho tot. Va decidir continuar explorant.
Mentre recorria un dels camins que semblava infinit, va trobar un conill tímid que estava assegut davant una bifurcació. El conill mirava amb els ulls plens de preocupació cap als dos camins que tenia al davant.
“Hola, petit conill,” va dir el drac, “què fas aquí, tan quiet?”
“Estic pensant quin camí he de seguir,” va respondre el conill amb veu tremolosa. “Però cada vegada que trio un camí, sembla que no porta enlloc. O em trobo amb un carreró sense sortida o torno al mateix lloc d’on he sortit. No sé què fer.”
El drac va observar el conill i va entendre la seva preocupació. El bosc era complex i podia desorientar a qualsevol. “Has intentat seguir tots dos camins, un darrere l’altre?” li va preguntar el drac.
“Ho he pensat… però tinc por que em passi el mateix, que només em portin a més i més camins sense sortida,” va dir el conill.
El drac, tot recordant les paraules del mussol, va somriure. “Potser no sempre hi ha un final clar, però cada camí et porta a noves experiències. Potser això és el que importa més.”
El conill va reflexionar sobre aquestes paraules, però encara semblava indecís, sense saber què fer.
El drac va continuar el seu camí fins que, més endavant, va trobar un esquirol veloç. Aquest no semblava tenir problemes per triar camins. Saltava d’un costat a l’altre, corrent tan ràpid que gairebé ni es podia veure.
“Hola, esquirol!” va cridar el drac, intentant aturar-lo.
L’esquirol va parar un moment i va mirar el drac amb els ulls brillants de curiositat. “Hola! Què necessites?”
“Com és que vas tan ràpid? No tens por de perdre’t en tants camins?” va preguntar el drac.
“Oh, no!” va riure l’esquirol. “Jo no tinc temps per pensar. Corro, corro i corro! Si un camí no em porta enlloc, n’agafo un altre. No m’aturaré mai!”
El drac es va quedar pensant. Dues formes diferents d’enfrontar-se al bosc i al coneixement. El conill, massa prudent, es quedava bloquejat davant les opcions. L’esquirol, per contra, corria sense parar, però potser no es prenia el temps per aprendre del camí.
“Potser el secret és una mica d’equilibri,” va murmurar el drac per a ell mateix, mentre continuava la seva pròpia recerca.
4. El Descobrimet
El drac, després de les trobades amb el conill tímid i l’esquirol veloç, va començar a adonar-se que cadascú tenia una manera diferent d’enfrontar-se als camins del bosc, i per extensió, al coneixement. Però ell encara es sentia insatisfet. Continuava amb la seva pregunta constant: com podia arribar a saber-ho tot?
Així que, una vegada més, va decidir tornar a visitar el mussol savi. Aquesta vegada, estava decidit a trobar una resposta definitiva. Quan va arribar a l’Arbre del Coneixement, el mussol estava tranquil, com sempre, amb els seus ulls brillants i la seva actitud serena.
“Mussol,” va dir el drac, “he conegut el conill i l’esquirol, i tots dos enfoquen els camins d’una manera molt diferent. Però jo encara vull saber-ho tot. És possible? Hi ha una manera de conèixer-ho tot sense quedar atrapat entre preguntes?”
El mussol el va mirar amb amabilitat i, després d’un moment de silenci, va parlar amb la seva veu suau però plena de saviesa. “Drac curiós, estàs buscant una cosa que no existeix. No hi ha ningú, ni tan sols jo, que pugui saber-ho tot. El coneixement és infinit, com les estrelles al cel o com els camins d’aquest bosc. Cada vegada que aprens alguna cosa nova, s’obren més portes, més preguntes, més senders.”
El drac va abaixar la mirada, decebut. “Llavors… mai podré arribar al final?”
“No,” va dir el mussol amb un somriure afectuós, “però això no és un fracàs. És una oportunitat. El valor no està en arribar al final, sinó en gaudir de cada pregunta, de cada descobriment. El coneixement no té un final, però el viatge per descobrir-ho és el que et farà créixer.”
El drac va quedar pensatiu. Mai ho havia vist així. Sempre havia pensat que el més important era trobar totes les respostes, però ara començava a veure que el veritable regal era la curiositat que el feia seguir endavant.
“El coneixement és com un riu,” va continuar el mussol, “a la superfície pot semblar tranquil, però com més t’hi endinses, més profund i misteriós es torna. I això és el que el fa tan meravellós.”
Amb aquestes paraules, el drac va sentir com una càrrega desapareixia del seu cor. Per primer cop, va començar a acceptar que mai ho sabria tot, però que això estava bé. El que importava era el camí, no el destí.
5. El Drac Troba Pau
Després de la revelació del mussol, el drac va tornar a casa, però aquesta vegada el seu cor estava en pau. Ja no sentia aquella urgència desesperada per saber-ho tot. Ara entenia que el coneixement no era un tresor que es podia acumular fins arribar al final, sinó un viatge sense fi, ple de descobriments i sorpreses.
Va tornar a caminar pels camins del bosc màgic, però aquesta vegada ho va fer amb una actitud diferent. En lloc de preocupar-se per quants camins quedaven per recórrer, es va prendre el temps per gaudir de cada detall: les fulles que es movien amb la brisa, el so del Riu de la Saviesa, els animals que vivien al bosc. Cada pas que feia era una oportunitat per aprendre alguna cosa nova, i això era suficient.
Va decidir que no deixaria mai de fer-se preguntes, perquè, al cap i a la fi, això era el que el mantenia viu, despert i curiós. Però ja no buscaria totes les respostes d’un sol cop. En lloc d’això, gaudiria del camí del coneixement, sense preocupar-se per si arribava a una destinació final.
Un matí, mentre caminava prop del Jardí dels Enigmes, va trobar-se de nou amb el mussol savi. Aquest estava tranquil, com sempre, observant el món des de la seva branca.
“He après moltes coses,” va dir el drac amb un somriure, “però encara em faig moltes preguntes.”
El mussol va assentir amb saviesa. “I així ha de ser. Les preguntes són les llavors del coneixement. I tu, drac curiós, has après la lliçó més important: que no cal saber-ho tot per gaudir del camí.”
El drac va assentir, sentint-se feliç per primera vegada en molt de temps. Ara entenia que la seva curiositat no era una càrrega, sinó un regal. I amb això, va aixecar el vol sobre el bosc, sabent que sempre hi hauria nous camins per explorar, noves preguntes per fer-se, i nous misteris per descobrir.
Però aquesta vegada, estava preparat per gaudir de cada moment.
Fi
