La Marta sempre havia estat la millor flautista de la seva banda de l’escola. Cada dimarts i dijous, després de classes, es reunia amb els seus companys per assajar les peces pel concert de final de curs. El director de la banda, el senyor Grau, era estricte, però la Marta admirava la seva paciència i la seva manera d’ensenyar.
Avui, però, l’ambient a la sala d’assajos estava diferent. Tots els nens estaven xiuxiuejant entre ells mentre el senyor Grau ajustava els faristols i comprovava les partitures.
—Avui tenim un nou membre a la banda —va anunciar, tallant el xivarri—. Us presento en Pau.
Tots es van girar cap a la porta, on un nen amb un somriure tímid entrava amb pas lent. Tenia una motxilla amb una funda d’instrument penjada a l’espatlla, però el que més va sorprendre la Marta va ser que portava uns auriculars grans sobre les orelles i unes ulleres amb una lent molt gruixuda d’un costat.
—En Pau té dificultats auditives i visuals —va explicar el senyor Grau amb naturalitat—, però sap tocar molt bé. Estic segur que esdevindrà un gran fitxatge per la nostra banda.
La Marta es va quedar paralitzada per un moment. Dificultats auditives i visuals? va pensar. Com pot tocar bé la música algú que no escolta ni veu com nosaltres? La banda ja era prou complicada, amb el concert tan a prop. Els pensaments li ballaven pel cap, mentre mirava com el Pau s’asseia tranquil·lament al costat del contrabaixista.
El senyor Grau va fer sonar la seva batuta a la pissarra de música.
—Va, nois! Comencem amb la primera peça. “El vals dels estels”! —va ordenar amb energia.
Tots es van preparar. La Marta va col·locar la flauta als llavis i va començar a seguir la melodia que havien assajat durant setmanes. A mesura que avançava la música, va mirar de reüll cap al Pau. Semblava concentrat, però de tant en tant es perdia el ritme, intentant seguir el so amb el seu cos, sentint les vibracions de la música.
Quan va acabar la peça, el senyor Grau va fer un gest amb la mà per indicar que tothom podia descansar.
—Marta —li va dir el Pau amb un somriure mentre guardava el seu instrument—, m’encanta la manera com toques la flauta. El so és clar, suau… tot i que només el puc percebre per les vibracions.
La Marta no sabia què respondre. Li resultava estrany que en Pau pogués dir aquestes coses, sabent que no escoltava de la mateixa manera que ella. Es va quedar en silenci, pensativa, mentre veia que en Pau marxava amb els altres.
Capítol 2: El primer assaig amb en Pau
Després de l’assaig, la Marta no podia deixar de pensar en en Pau. Mai havia conegut algú com ell, algú que tingués dificultats per veure i escoltar però que, sorprenentment, pogués tocar un instrument. Quan va arribar a casa, va explicar-ho tot a la seva mare.
—Mare, avui ha vingut un nen nou a la banda… però… és diferent —va dir la Marta amb el front arrufat.
—Diferent com? —va preguntar la mare, aixecant la vista del llibre que llegia.
—No pot escoltar bé ni veure com nosaltres, però igualment toca música. No sé… no sé com ho fa —va contestar, confosa.
La seva mare va somriure dolçament.
—Potser t’ensenyarà que hi ha més maneres de fer les coses. A vegades, les persones que semblen diferents tenen talents que no ens imaginem —li va dir mentre li acariciava els cabells—. Dona-li temps, Marta.
Tot i les paraules de la seva mare, la Marta no podia deixar de sentir-se inquieta. Què passaria si en Pau es perdia durant una peça important? Què passaria si el concert final no sortia com estava previst? A la Marta no li agradaven les sorpreses, i tot havia d’estar perfectament sincronitzat.
L’endemà, durant el segon assaig, el director Grau va anunciar una nova peça per practicar. Era una melodia més complexa, amb canvis de ritme i una melodia encreuada entre diversos instruments. Tothom va preparar-se, i la Marta va sentir una lleu punxada de nervis quan va veure en Pau a la seva cadira, ajustant els seus auriculars.
—Preparats? —va preguntar el senyor Grau—. Un, dos, tres…
La música va començar fluida, però a mesura que avançava, la Marta va notar com en Pau es desajustava del ritme. Va perdre una entrada crucial i els seus acords no sonaven com havien de ser. La Marta va sentir com el seu cor s’accelerava. Ja ho sabia, va pensar, això no funcionarà. Va intentar seguir tocant, però la seva ment estava massa ocupada pensant en els errors d’en Pau.
Quan van acabar la peça, el senyor Grau es va girar cap a en Pau.
—No passa res, Pau. Sé que encara t’estàs acostumant. Fixa’t en els baixos i les vibracions que et poden guiar millor —va dir amb un somriure comprensiu—. I la resta, tingueu paciència, ho farem junts.
En Pau va assentir, però la Marta podia veure una ombra de frustració en el seu rostre. Ell també ho sap, va pensar. S’adona que no encaixa. I, d’alguna manera, això la va fer sentir incòmoda.
Durant el descans, la Marta es va asseure sola, ajustant la seva flauta sense mirar als altres nens que xerraven i reien. En Pau s’hi va acostar.
—Hola, Marta —va dir ell, amb la seva veu suau però segura—. Sé que no ho he fet bé avui. Encara m’estic acostumant a sentir la música amb el cos. No et preocupis, m’esforçaré més.
La Marta va sentir una estranya barreja d’emocions. Part d’ella volia que tot anés com abans, sense complicacions, però una altra part començava a adonar-se de l’esforç que en Pau estava fent.
—És… difícil? —va preguntar la Marta, amb un to més suau del que esperava.
En Pau va somriure.
—Sí, però és molt bonic quan el sento bé. Quan les vibracions passen pel meu cos, és com si la música ballés al meu voltant. Encara que no pugui escoltar-la com tu, la noto. I això em fa feliç.
La Marta va mirar-lo, sorpresa. No havia pensat mai en la música d’aquella manera. Per a ella, era una qüestió de tècnica i precisió, però per a en Pau, era una cosa que es podia sentir amb tot el cos.
Capítol 3: Les vibracions de la música
La setmana següent, els assajos es van intensificar. El gran concert s’acostava, i el senyor Grau va anunciar que havien de practicar una peça especial per a la cloenda: La simfonia del vent. Era una peça complexa, amb molts canvis de ritme i passatges on la flauta de la Marta tenia un paper destacat. El cor de la nena va fer un bot: aquell era el moment que havia esperat tot l’any.
Però també hi havia una part per a en Pau. El seu instrument, el tambor, marcava el ritme en els moments més delicats de la peça. La Marta es va mossegar el llavi, pensant en què passaria si el Pau no era capaç de seguir bé els temps. I si no pot sentir la música com nosaltres? La idea li inquietava, però no podia evitar mirar-lo de reüll mentre preparava la seva flauta.
Aquell dia, durant l’assaig, el senyor Grau va demanar que tothom es concentrés especialment en la sincronització. A la Marta li va semblar que en Pau anava més lent del que calia, però, curiosament, el director no va aturar-los per corregir-lo. Va deixar que la música fluís.
Després de l’assaig, la Marta es va quedar una estona més per practicar la seva part. El senyor Grau també s’hi va quedar, i quan tots els altres nens van marxar, en Pau es va apropar a la Marta.
—Vols que practiquem junts? —va dir en Pau, amb un to suau però segur.
La Marta el va mirar, dubtosa. Sabia que en Pau s’esforçava molt, però no estava segura si podia confiar en ell per una peça tan important. Malgrat tot, va assentir amb el cap.
Es van col·locar un al costat de l’altre, la Marta amb la seva flauta i en Pau amb el seu tambor. El senyor Grau els va donar la pauta amb la batuta, i van començar.
Al principi, la Marta es va concentrar en les seves notes, pensant que hauria de marcar el ritme ella sola. Però a mesura que avançaven, va començar a notar alguna cosa. Els cops del tambor d’en Pau, tot i no ser perfectes, tenien una força diferent. Sentia com les vibracions del tambor li ressonaven dins el cos, gairebé com si el ritme l’embolcallés.
—Torna a tocar aquesta part, Marta —va dir el senyor Grau—. Però aquesta vegada, deixa’t portar pel ritme d’en Pau.
La Marta va fruncir el front, confusa. Deixar-me portar? Normalment, era ella qui guiava, amb la precisió de les seves notes. Però va fer el que li demanaven. Va deixar que la flauta es deixés portar pels cops profunds del tambor d’en Pau.
A poc a poc, es va adonar que la música adquiria una nova dimensió. No eren només les notes que tocava, sinó com el ritme l’envoltava, com si pogués sentir la música no només amb les orelles, sinó amb tot el cos, igual que en Pau.
Quan van acabar, la Marta es va quedar un moment en silenci, sorpresa. En Pau la va mirar amb el seu somriure tranquil.
—Ho sento d’una manera diferent, però també la sento —va dir ell amb suavitat—. Quan toquem junts, la música és com una història que podem compartir.
La Marta va assentir, sense saber què dir. La seva perspectiva de la música començava a canviar, i amb ella, la manera com veia en Pau. Potser la perfecció no era només fer que les notes sortissin exactament com al paper, sinó deixar que la música flueixi entre tots.
Capítol 4: L’últim assaig
Els dies passaven ràpidament, i el concert final ja era a la cantonada. A la Marta li seguia preocupant si tot sortiria bé, però alguna cosa dins seu havia canviat. Cada vegada que tocava amb en Pau, sentia aquella connexió especial amb el ritme. El tambor d’en Pau, encara que imperfecte a ulls de la tècnica, tenia una força i una emoció que la Marta havia començat a valorar.
Finalment, va arribar el dia de l’últim assaig general. Tot l’auditori estava preparat, les cadires col·locades i els instruments a punt per a la prova final. Tots els membres de la banda estaven nerviosos, però també emocionats. El senyor Grau estava dret davant del grup amb la seva batuta, més serè del que la Marta s’esperava.
—Avui serà la nostra última oportunitat de practicar junts abans del gran concert —va dir amb un somriure—. Vull que us relaxeu i gaudiu de la música.
La Marta es va asseure al seu lloc, ajustant la flauta als llavis, mentre mirava de reüll en Pau. El nen estava concentrat, amb els ulls tancats i les mans descansant sobre el seu tambor. Va respirar profundament i es va preparar per començar.
Quan el senyor Grau va aixecar la batuta, la música va començar a fluir. La Marta es va deixar portar, tocant la seva part de flauta amb la precisió que tant havia practicat. Tot anava bé fins a arribar a la part més difícil de la peça, on el tambor d’en Pau havia de guiar el ritme mentre els altres instruments es movien al seu voltant.
Durant uns instants, va sentir el seu cor accelerar-se. Ho farà bé? es va preguntar. Però quan el tambor d’en Pau va ressonar amb la seva força habitual, la Marta va sentir com les vibracions l’envolten. No eren només cops de tambor. Era com si en Pau estigués posant tota la seva energia i passió en cada toc.
La Marta es va adonar que la música que feien junts tenia alguna cosa màgica. Havia deixat de fixar-se en si era perfecte o no. Tot el que sentia era que estaven tocant amb el cor, i que en Pau era part essencial d’aquella harmonia.
Quan van acabar la peça, l’auditori va quedar en silenci durant uns segons. Fins i tot els companys de la Marta semblaven sorpresos per la intensitat amb què havien tocat tots junts. El senyor Grau es va apropar a en Pau, li va posar la mà a l’espatlla i va somriure.
—Molt bé, Pau. Ho has fet extraordinàriament bé —va dir amb sinceritat—. I vosaltres també, nois. Això és fer música de debò.
La Marta va deixar la seva flauta sobre la falda i es va girar cap a en Pau. Per primera vegada, va veure el seu company no com algú que tenia dificultats, sinó com un músic amb una manera única de viure i transmetre la música.
—Pau —va dir, amb un somriure tímid—. Has fet que avui fos… especial. Gràcies.
En Pau la va mirar amb la seva calma habitual i va tornar-li el somriure.
—Ho fem junts, Marta. Quan toquem, la música ens uneix a tots.
Capítol 5: El gran concert
El dia del concert havia arribat. L’auditori estava ple de gom a gom: famílies, amics i professors omplien les butaques mentre parlaven emocionats. A l’escenari, la banda de música de l’escola estava llesta. Tots els nens lluïen la seva millor roba de concert i els seus instruments brillaven sota les llums.
La Marta estava nerviosa, però emocionada alhora. Mirava el públic des de darrere de la seva flauta, intentant recordar totes les hores d’assaig que havien passat per arribar fins a aquell moment. Però, per sobre de tot, sentia que alguna cosa havia canviat dins seu. Ja no li preocupava tant si el concert seria perfecte. Ara només volia que la música arribés al cor de tothom.
En Pau estava assegut al seu lloc, amb el tambor davant seu i les mans recolzades suaument sobre ell. La Marta el va veure respirar profundament abans de tancar els ulls, preparant-se per sentir les vibracions de la música. Ell també està nerviós, va pensar la Marta, però sabia que en Pau havia trobat una manera única de connectar amb la música.
El senyor Grau va fer un gest amb la batuta i va mirar als seus alumnes amb una barreja d’orgull i calma. Sabia que estaven a punt de fer alguna cosa especial.
La música va començar. La peça inicial, una suau introducció, va fluir per l’auditori, i la Marta es va deixar portar per les notes de la seva flauta. A mesura que avançava la melodia, va notar que el públic escoltava amb atenció, immers en cada moment. L’ambient era màgic, i la Marta podia sentir la connexió entre tots els membres de la banda.
Però el moment més important estava a punt d’arribar. La peça final, La simfonia del vent, començava amb el tambor d’en Pau. La Marta va sentir com el seu cor bategava ràpidament mentre esperava el primer toc. Ho farà bé? Es va preguntar. Però aquesta vegada, no era una preocupació. Era una confiança silenciosa en el seu amic.
I aleshores, el tambor va sonar.
Els cops d’en Pau van ressonar amb una força i precisió inesperades. El ritme vibrava a través de l’escenari i arribava al públic amb una energia palpable. A mesura que la banda seguia el ritme del tambor, la Marta va notar com la seva flauta es deixava portar per aquell batec profund. Cada nota que tocava semblava fluir perfectament amb els cops d’en Pau.
El públic va quedar-se en silenci absolut, totalment absorbit per la música. Les notes de la flauta de la Marta, el tambor d’en Pau i els altres instruments es van unir en una harmonia perfecta. Era com si tots els membres de la banda estiguessin connectats, no només per la música, sinó per una comprensió mútua més profunda.
Quan la peça va arribar al seu final, la Marta va respirar profundament, mirant en Pau. Ell també tenia els ulls tancats, sentint les vibracions finals amb una expressió de pau. La Marta va somriure, sabent que aquell moment era perfecte, però no per les raons que havia pensat al principi.
El públic va esclatar en una ovació. Els aplaudiments omplien la sala, i la Marta va sentir una onada de satisfacció i alegria. Mentre la banda es posava dreta per fer la reverència, la Marta va mirar en Pau, que somreia amb calma. Sabia que, sense ell, la música no hauria estat tan especial.
El senyor Grau va aixecar la seva batuta i va felicitar els nens.
—Ho heu fet de meravella —va dir, amb orgull a la veu—. Tothom ha aportat el millor de si mateix, i això ha fet d’aquest concert una obra única.
La Marta es va girar cap a en Pau.
—Ho has fet increïblement bé, Pau. La música ha estat preciosa.
En Pau va somriure, amb la seva calma habitual.
—Gràcies, Marta. Però no hauria pogut fer-ho sense tu i la resta de la banda. Ho hem fet junts, com una veritable orquestra.
La Marta va assentir. Ara ho entenia. La perfecció no era fer que cada nota fos exacta, sinó que cada persona aportés el que era únic en ella. I en Pau havia aportat una manera de sentir la música que la Marta mai hauria imaginat.
Capítol 6: Un concert per a recordar
Després del concert, la banda es va reunir al vestíbul de l’auditori, on els familiars i amics van córrer a felicitar-los. Tothom estava emocionat per l’èxit de la nit, i la Marta encara se sentia com si estigués flotant en una bombolla de música i aplaudiments.
La seva mare es va acostar i la va abraçar amb força.
—Ho has fet molt bé, Marta! Estic molt orgullosa de tu —va dir, amb els ulls brillants d’orgull.
—Gràcies, mare —va respondre la Marta, amb un somriure. Però en lloc de parlar de com havia tocat ella, va buscar amb la mirada en Pau. El va trobar parlant amb la seva família, que també el felicitava amb somriures plens de felicitat.
En aquell moment, la Marta va entendre una cosa que mai hauria imaginat al començament de la temporada d’assajos: el Pau no era diferent d’ells, almenys no en el sentit que ella havia pensat. Tothom a la banda tenia una manera única de connectar amb la música, i en Pau havia aportat alguna cosa molt especial.
Amb decisió, la Marta es va apropar a en Pau, que va girar-se quan va sentir la seva presència.
—Ei, Pau —va dir la Marta—, vols que toquem junts un altre cop algun dia?
En Pau la va mirar amb un somriure ampli.
—És clar que sí, Marta. Serà un plaer.
Mentre sortien de l’auditori, la Marta es va girar cap al seu amic i va afegir:
—Sabies que abans em preocupava que no sortís bé? Em feia por que no poguessis seguir la música com nosaltres… Però ara entenc que no importa si ho escoltes o no com jo. El que importa és com la sentim junts.
En Pau va assentir.
—Això és el millor de la música, Marta —va dir ell, amb calma—. No necessita ser perfecta. Només necessita ser sentida.
La Marta va somriure, sentint-se més lleugera que mai. Sabia que el concert havia estat especial no perquè hagués estat tècnicament perfecte, sinó perquè tots, incloent en Pau, havien tocat amb el cor. Havia après que la diversitat, ja fos en la manera de sentir la música o en la vida en general, no era un obstacle, sinó una riquesa que feia que tot fos més vibrant i únic.
Quan la Marta va arribar a casa aquella nit, va mirar la seva flauta amb una nova perspectiva. Ja no la veia només com un instrument que havia de sonar perfecte. Ara, era una eina per compartir emocions, per connectar amb els altres, independentment de com ho sentissin o ho interpretessin.
El concert havia estat per a tothom, i la Marta estava orgullosa d’haver format part d’una banda tan diversa i especial. Va aprendre que la música, com les persones, tenia moltes formes, sons i colors, i que, quan tothom aportava el seu propi ritme, la simfonia final era molt més bonica.
FI
